No sóc ni puta ni santa

No sóc puta ni santa. Puc ser, si em preguntes, molt mesquina, frívola, cruel, obscena, egoista i sàdica. Però no sóc puta. Puc ser, per si t'interessa, molt bona gent, amable, amorosa, carinyosa, comprensiva i detallista. Però no sóc santa. - Sóc jo com podria ser qualsevol dona - El patriarcat treu el pitjor de totes nosaltres i ser dona avui dia, tal i com està el pati, és un acte de rebeldia i alhora de resistència. És una mica com fer de puta i de santa al mateix temps, per a que ens entenguem. I com comprendreu no és feina fàcil perquè la balança es pot desequilibrar en qualsevol moment. Si afegim al inconscient col·lectiu com a societat que pesa sobre tots nosaltres, la nostra ciclicitat interna, les nostres variacions mensuals i anuals i septienals, els canvis "d'humor" i "d'amor" que tan prohibits estan en aquesta societat podrida i lineal, tenim un coctel molotov que poder explica una mica més les primeres paraules d'aquest text. 

Les dones podem ser el que ens doni la gana, l'únic problema és que ningú ens ho recorda mentre creixem, i això no és un problema lleu és un gran problema perquè se'n oblida que podem ser tot allò que desitgem ser i acabem perdudes, vagant pels carrers, demanant almoïna a qualsevol home una mica més poderós que nosaltres que ens pugui donar uns centimets d'amor, reconeixement i comprensió. O acabem cridant o escupint o insultant al món per a que ens escolti i finalment fer sentir la nostra veu perquè ens sentim oblidades, profundament dolgudes i molt maltractades en el dia a dia. És així al menys per mi i per moltes altres dones.

Jo, la modernitat me la passo per el forro si no em permet anar més enllà dels meus propis límits com a dona. De què em serveix tirar-me en paracaigudes si després quan en necessito un a la vida real per no caure d'una gran alçada ningú m'ensenya com desplegar-lo? Una gran alçada per mi personalement podria ser la dels somnis de ser algú i fer gran coses, per exemple, que és el somni frustrat de la generació de la crisi que s'exté entre els joves de 25 a 35 anys i que està deixant profund impactes emocionals i de salud en les generacions més joves entre les quals m'incloc. Ja no cal ser vell per tenir mal d'ossos i no saber de que et serveix estar viu. De vegades no cal ser vell tampoc per sentir-se profundament sol, abandonat i traït per la vida. A això em refereixo.

Així que, davant d'aquest ventall de possibilitats enfrontades que sovint ens posen en situacions d'extrems hem de fer cada dia un petit esforç per trobar l'equilibri que ens permeti estar en nosaltre si ser qui som. Difícil, eh? El nostre repte generacional, dels que ens afrontem a al situació actual sense fugir a tercers països que ens facin de papis i mames més moderns i bons és aquest. Sobre nosaltres recau tot aquest pes. Poder si que es cert que podem ser la peça clau de un nou engranatge.

Us deixo amb un video tan esperançador com realista:
https://www.youtube.com/watch?v=5qfAuIQvtpg

Adéu!

Dia de Halloween, dia de la por...

Aquí estic. Un dia més a la vila del pingüí. Però no us voldria aborrir. Si escric per aquí és perquè és terapèutic i interessant veure com un mateix reacciona a les seves pròpies paraules un cop surten a l'exterior i no es queden adintre guardades amb pany i clau. És un experiment interessant que recomano. Tots tenim coses a dir. Sé que l'interés literari del que escric és relatiu o nul. En sóc conscient i és quelcom que intentaré millor (hi estem treballant, això sempre!). 

Ahir em va sortir un text sobre les dones, per variar  irònicament dir és clar, que parlava de com viure entre ser putes i santes sense morir en l'intent. No l'he penjat perquè no em vaig atrevir i perquè sembla un tema gastat. Em va donar per pensar que el patriarcat i l'esglèsia no podien haver triat una millor forma de convertir-nos en subjectes que no es creuen amb dret d'una vida digna. La CULPA i la POR a la mort. Quin tàndem! I no parlo només de dones, eh? però prioritàriament sí.

En l'anterior text publicat aquí al blog vaig intentar abarcar la culpa des de la perspectiva de ser dona. No sé si ho vaig aconseguir o si va sembla més aviat un relat personal sense importància, o una depressió d'aquelles que no val la pena atendre massa perquè formen part de col·lectius poc intel·ligents de persones que es deixen portar per les seves emocions en comptes de per el raciocini, però penso que és subjacent a la nostra cultura i al nostres sistema de criança, la culpa, que tots i TOTES la portem dintres i que, justament per això és un tema que em vaig atrevir a compartir i que penso seguir explorant. Avui segueixo amb la POR. 

Com diu José Luís Sampedro en un video: https://www.youtube.com/watch?v=5cyZcMzjoxI

"Una de las fuerzas más importantes que motivan al hombre (y a la mujer, afegeixo) és el miedo".

Sempre he pensat que tot i que s'han intentat carregar la seva imatge com la de tantes altres figures perquè atenta contra els interessos fonamentals del sistema que tenim muntat, a aquest home se li reconeix una sensibilitat especial alhora de captar els mecanismes que ens governen i predir les conseqüències que assumim tots i totes col·lectivament. Els seus propis crits ofegats en molts dels seus llibre com "REACCIONA" fa pensar que realment ens veia i ens veuria molt adormits. Va morir als 96 anys d'edat, el 9 d'abril de 2013, en plena crisi de la qual ell n'era perfecte coneixedor, tant de les seves causes així com possiblement de les conseqüències més o menys predecibles en la nostra economia a curt i mig plaç, sinó a llarg plaç. Suposo que fins que no estem morts no ens atrevim a parlar en serio. I quan ja ho estem, oh! quina llàstima! ja se'ns ha passat la hora! O ens ha arribat! 

Sigui com sigui. Què és tenir por? Aquest excercici seria més propi d'algú que es dediqués a la filosofia que meu però poder puc aportar una visió, una faceta, una cara del poliedre. Quan parlem de por parlem de dignitat també, sense adonar-nos. És a dir que parlem de límits. Fins aquí manes tu i a partir d'aquí mano jo. No deixo que tu envaeixis tot el meu espai amb els teus motius, que poden ser molt bons i alhora terriblement perniciosos i acabar amb la meva fe i la meva esperança en la humanitat. Per tant parlem de límits. Quan parlem de límits parlem d'espai, parlem d'amor. Jo em dono espai a mi mateix per pensar i actuar i sentir com jo vulgui, per tant m'estic estimant. I parlem també de solidaritat i altruisme, si ens atrevim a anar un pas més enllà. Perquè si jo em et poso un límit no només m'estic donant amor a mí. També t'estic regalant autoamor a tu. Éstas aprenent a estimar-te tu més i millor. Oi?

Gairebé segur que tots i totes estem pensant en algú que coneixem que algun dia ens va fer alguna cosa que no enteniem o ens va posar un límit que no ens va agradar i que hem entés, respectat i agraït amb el temps. Doncs una mica d'això es tracta, crec jo. D'aprendre a ser valents. Però aquí entra una altra POR fonamental en el èsser humà que és la POR a estar sol. Si jo em defenso com jo crec, qui estarà al meu costat? EM quedarè sola o sol? I com que és massa per un sol text això ho deixo per demà. 

pd. Prometo penjar el text de Putes i Santes perquè penso que és interessant. 

pd2. Si hi ha alguna cosa que volgueu aprotar (constructivament, perfavor!) o que volgueu corregir (amb cura) m'ho podeu dir als comentaris, així m'ajudeu a millorar els textos i les teories i ho fem entre tots. Co-auditories. Estic interessada en les vostres opinions. 

Avui, als trenta, he sortit al meu balcó

Avui, i en tinc trenta me’n acabo d'adonar que no em permeto descansar ni un moment. És com si el pes del món recau sobre les meves esquenes atzarosa i continuadament des de que vaig començar a tenir consciència que era una nena. I vaig voler ser un nen. Més tard vaig descobrir que no es podia estirar l'ànima en sentits i direccions que no fossin les seves pròpies perquè llavors la deformem i la emmalaltim. Aquell dia, un plor intern indesxifrable va omplir tot el meu cos de nena de vuit anys i vaig comprendre que des d'aquell descobriment hauria de conviure amb aquella pesada manta, volgués o no. Era nena i per tant hi havia coses que no podia fer, sentir i ser. Què injust, oi?. Lo del "pensar" arribaria més tard però també arribaria ja d'adulta, per exemple, quan pensava en altres dones com a companyes sexuals i tot el meu cos es retorçava 'No!, no!, au va, calla!'. 

Avui, als trenta, ha sortit al meu balcó i de sobte se'n ha adonat (permeteu-me que parli en tercera persona) de la immensa pressió que ha posat durant tant de temps a les seves esquenes. Havia triat una carrera professional descartant d'altres per por a no ser prou bona. La crisi l'havia dut a una joventut precària i, en sortir al món professional als vint-i-un, amb la crisi econòmica recent començada i tot un seguit d'incerteses personals havia fet que es quedés quieta i desconcertada, sense saber ben bé cap a on anar. Aquella paràlisi, que no era física, de vegades la limitava com a qualsevol altre minusvàlid i no li permetia caminar tranquil·lament pel carrer ni tenir fàcil accessibilitat a tots els llocs on ella volia anar. Se sentia incapacitada crònica i aquella pesada manta no li permetia ni prendre decisions, ni respirar, ni caminar, ni saludar, ni dutxar-se, ni cuinar, ni conviure, ni abraçar, ni comprendre, ni estudiar, ni estimar, ni estar. 

Totes les funcions bàsiques de la seva vida d'adulta es veien tremenda i perillosament afectades per aquest fantasma negre que tot ho cobria amb la seva manta pesada i fosca i que a més ho justificava dient que la culpa era seva, per estar allà, per viure, per respirar, per caminar, per voler anar cap allà i no cap a un lloc que ni la pròpia manta negra sabia indicar. Fes el que fes la culpa era seva. Si movia un dit la culpa era seva. Si parpellejava o si agafava massa aire per respirar la culpa també era seva. Si badallava, sospirava o feia un moviment massa brusc la culpa era seva i era culpa. Amb totes les lletres amb les que s'escriu la paraula. En el seu cas, el més terrible va ser el gran sentiment de solitud, la sensació d'aïllament. El sentir que estava terriblement sola i que ningú no la podia ajudar amb això. Ningú que no ho hagués passat, és clar. I que, tot i així, qui ho havia de patir era ella i ningú més. Era el seu càstig diví que ningú li trauria perquè era tot seu. 

Havia descartat les pastilletes, de totes les opcions, gairebé les primeres. No s'imaginava perdent encara més el control de sí mateixa ni la seva salut. Ella ja tenia una fera indomable dins seu, que la tenia empresonada en un gàbia de vidre, que no es veia però que hi era. No li calia una altra substancia desconeguda al seu interior perquè llavors ja n’haguessin estat dues, i no volia. Així com a d'altres els hi tocava viure d'altres misèries (que els hi robin la casa, la terra, l'aigua, que els hi matin la família, que els bombardegin el país, malalties i morts de gent estimada, misèria associada a la pobresa de sentiments o de recursos...), ella havia de passar per allò (perdoneu que torni a la primera persona), era la meva penyora. I així va ser. 

Aquella lacra pesada, aquella manta negra, aquell forat negre absorbent amb una massa gravitatòria infinita que atreia qualsevol pensament positiu o il·lusió vana cap al seu nucli m'anava absorbint i xuclant dia a dia. Poder no ben bé a mi sinó als pensament que jo tenia llavors per així anar arribant al nucli de la qüestió, al que sí era real, em va ensenyar a saber distingir entre la llum real i la que no ho era. Un procés dur, donat que es creu que els forats negres tenen tal massa que xuclen fins i tot la llum! Difícil sortir-me’n, però interessant poder dir que penso que conec el meu propi forat negre, com si l’univers m’hagués concedit el privilegi d’estar-hi en contacte, flotant, entre galàxies properes i més terrenals i les haguès atravessat totes. Poder ha estat l'efecte de túnel quantic que desconnec però que acabo de llegir a la Viquipèdia i sembla interessant.

Apropar-se a la mort, encara que sigui interior, també ens apropa a la vida. 

La importancia de la tercera via

Com a dona en descobriment, donat que la feminitat és la faceta del meu poliedre personal que més temps m'està portant descobrir i pulir, penso que això que vaig a dir és important i que no tothom ho entendrà perquè penso que no estem acostumats a pensar i a sentir en clau femenina i encara molt menys a assumir les conseqüències que tot això implica.

El pensar femení obre mires i fronteres, exerceix i exigeix el dret de igualtat i solidaritat només pel fet de mirar el món sota una nova perspectiva, "des delr marges", com diu una sàvissima amiga meva. Així ho fan també d'altres lluites lligades a les ètnies no occidentals o a la pobresa. Molts cops aquestes tres lluites s'entrellacen, passa massa sovint, i ens trobem amb una dona indígena i pobra, quin deliri. I perquè no dir-ho, quin martiri. El pensar i sentir femení coordina, no cohibeix. El pensar i sentir femení coopera, no competeix. El pensar i sentir femení col·labora i no causa efectes col·laterals en el seu entorn. El pensar i sentir femení col·lectivitza i no acapara. I també cocrea, no col·laciona ni premia perquè existir i estar vius ja és un premi en sí mateix que val la pena de ser compartit. El fruit de l'esforç col·lectiu és del més dolç que hi ha, i això ja ho sabem tots. 

El "femení", em permeto el luxe d'usar-ho com a nom, no hagués permés mai pèrdues pel camí perquè tot es recicla, fins i tot els mals humors. He mantingut converses interessant aquests dies i he passat per diferents estats d'ànim i d'opinió però només una visió clara és la que s'ha mantingut de principi a fi en el meu conscient com a dona, que és el que sóc i el que em sento. En tot aquest procés han faltat veus i visions, i pensars i sentirs femenins. Trobo a faltar més Colaus i més Carmenes arribant a organs de govern centrals i liderant procesos de diàleg que comencin a tenir cap i peus i que comencin a assemblar-se a una democràcia real. 

He cregut necessari sacsejar un cop més passat, present i futur dins meu i entendre que, sense un profund sentit del bé comú ,en temps de crisi i de tensions l'únic que generem és més crisi i més tensions. I que, com diu una amiga, als avis i les àvies "deixem-los que descansin en pau" i deixem d'utilitzar el passat per justificar el present. Estem al moment actual i és temps de diàleg intern i extern. Per molt mal que ens faci, és hora de parlar amb els nostres dimonis interns i pregunta'ls-hi què volen. 

Aquests dies he pensat en el 15M i me'n he adonat que aquella sí que era una revolució del poble i  allà sí que els mossos van desallotjar la Pl. Catalunya a cops de porra. Això sí que va ser un ultratge a Catalunya i al món. Un moviment solidari, d'arrel, jove i feminista i no racista i anticapitalista que queda reduït i desacreditat a base d'insults televisius, en els que TV3 va participar, recordeu!,  i que va anar quedant reduït al imaginari col·lectiu que s'excusava dient que encara no erem prou bons o transformats en partits polítics de poca monta perquè no calen en el discurs hegemònic televisiu.

Quan vaig anar a la manifestació contra el terrorisme arrel dels atemptats de les Rambles vaig tenir un mal presagi. Digueu-me anticuada o purista però jo sí que tenia por (i en tinc) a l'odi, a la ignorància  a la intolerància i a mi no em va agradar veure barrejada la política dels colors i les banderes amb els drets humans, que hauríen de ser ben blancs i ben respectats arreu. No m'agrada perquè és un ultratge als valors fonamentals que compartim com a humanitat. 

Quan vaig cridar, a la manifestació del Sánchez i Cuixart, que els carrers serien sempre meus/nostres  i "llibertat!" "llibertat!" de cop me'n vaig adonar que alguna cosa anava malament dins meu. Que aquell crit no corresponia al que jo realment sentia i em vaig preguntar perquè. Els carrers no eren tan meus com del home que hi havia al meu costat, perquè jo era una dona, i tothom qui ho és sap que, a la nit, s'ha d'anar depressa per si un cas i que no es pot anar vestida depen de com si no vols que es creguin amb dret a tu (així és com és de dur l'assumpte) i que no tenim tan dret visual ni espacial quan anem pel carrer. Així que no! els carrers no són tan meus com teus. 

I allà vaig començar la deconstrucció d'aquest moviment que fins que no inclogui totes les sensibilitats (és complex però és possible) no serà un moviment del poble, com sovint es diu. Serà el moviment com sempre d'uns quants. Això ens ha servit per aprendre molt d'aquests quants, i ara què? Escoltem altres sensibilitats o ens quedem amb les nostres i prou?

---