El que és polític, hauria de escol·lar-se en la nostra vida personal?

Bons i poliedrics dies,

Són dies de moltes coses i molt diferents les unes de les altres. Ja no s'hi val allò de saber-ne només d'una cosa sinó que ara hem de ser expertes de tot una mica: com criar els fills perfectes, com mantenir la relació de parella perfecta, com tenir la casa perfecta i perfectament decorada gastant els diners perfectes, i la feina i la vocació perfecte. És complicat que tot això rutlli si a més li afegim el moviment polític que els dies i mesos que estem passant porten a les seves esquenes. La pregunta sorgeix en part ara que ja ha passat la pitjor part de la primera tempesta (jo crec que ningú sap quantes ens en queden) de fins a quin punt aquesta crisi política ha entrat a casa nostra. La resposta esperable és que això depen de cada casa, o que ' cada casa és un món' i és cert. Però el que també he pogut corroborar, i segur que molts de vosaltres també,és que la política ha entrat a totes les cases d'una manera o altra. I ara ve la pregunta que us plantejo...hauria de ser així o al revés? Hauria de ser lo polític que afectés (com ja està fent) la vida personal o el que és personal hauria d'afectar el que és polític o hi hauria d'haver un diàleg a dues bandes?

Aquesta qüestió em fa pensar en una frase molt coneguda i ja reconeguda de Kate Millet. ´El que és personal és polític´ ja ho diu Kate Millet als anys setanta. En comemoració a la seva recent defunció (Minnesota, Estats Units; 14 de setembre de 1934 - París, Panamà; 6 de setembre de 2017). És clar que suposo que jo com moltes i molts de vosaltres us haureu sentit una mica defraudats aquests dies en que se'ns exigeix molt i se'ns escolta poc. Defraudats seria només una forma de definir-ho. Moltes persones han exterioritzat la seva tristesa, la seva rabia, la sensació d'impotència, i fins i tot la tristor de veure com és desencaixen tot un seguit de coses sense perspectives esperançadores que es tornin a posar a algun lloc interessant, no cal que sigui al mateix lloc però els nous encaixos necessiten uns passos molt meditats, clars, definits i ben pactats amb un mateix i amb la contra. Sempre hi ha una part que és resisteix i s'ha de pactar, dialogar. És igual de complicat fer canvis en la vida política que en la vida privada pels mateixos motius. Totes les parts d'un mateix han d'estar convençudes i esperançades que allò és el millor. Sinó tururut. Seran canvia que duraran poc o, si duren, poder no ens aporten tot els que haviem esperat. 

Ja per acabar m'agradaria deixar-vos alguns enllaços interessant que he anat trobant i que afegeixen altres aspectes a aquesta reflexió i desitjant que ens poguem tornar a veure per aquí per seguir parlant de canvis personals, polítics i de altres temes polifacètics:

-Aquí teniu un capítul de El Tornillo – la secció feminista del programa La Tuerka- que dura una cinc minuts i on es parla d’aquesta frase ja cèlebre ‘El que és personal és polític´i d’altres coses igualment interessants: https://www.youtube.com/watch?v=0JzfuKns3j8

-Aquí un article del blog de la Alicia Puleo, és una filòsofa feminista argentina  amb qui vaig tenir la sort de creuar-me a l’assignatura de gènere a la Universitat Internacional d’Andalusia, tota una joya.

https://aliciapuleo.blogspot.com.es/2017/09/la-politica-sexual-de-kate-millett.html

-I per últim una reflexió interessant i pràctica sobre com iniciar processos de canvi perdurables en el temps. http://anoiadiari.cat/roser-claramunt/acceptar-canvi-por-canvi/

Que ho gaudiu!

Arquitectura de les relacions

Les dones hem tingut un paper essencial, i encara el tenim, en l’arquitectura de les relacions. Ens dediquem a construir ponts, els refem quan aquests cauen i en pensem de nous, de més sòlids, més curts, més llargs o més flexibles depenent de les nostre necessitats, caràcters o dels moments que estem vivint tant interior com exteriorment, si és que hi ha una línia clara que pugem traçar entre aquests dos espais.

Les dones som l’amalgama i les peces del puzle de les relacions i ho fem tot simultàniament, si sou dones segur que ja m’heu entès. Per això quan s’ajunten tot de dones que es reconeixen com a tal a elles mateixes i entre elles el resultat pot ser inimaginablement potent. Poden canviar juntes les lleis de la cultura en una tarda prenent te o poden senzillament descobrir noves lleis que regeixen aquest univers i que encara estan ocultes al sistema cultural en el que elles estan inscrites i amb el que han de conviure, tot i que de vegades no sigui gens fàcil.

La meva experiència és que sota les runes que està deixant aquesta cultura patriarcal obsoleta dins els nostres cors, ovaris, peus, caps, panxes i colls hi ha aigua neta i pura, hi ha sentiments i sensacions humanes pures que mereixen ser buscats, escoltats i sentits. L’aigua pura que no ens queda fora la podem trobar dins nostre. Hem de treballar però és possible, se’n pot trobar, i,si bé és cert que no soluciona el problema cultural que tenim, sí que alleugereix la nostra existència perquè ens mostra noves maneres d’estar en el món i de relacionar-nos, noves formes de tendir ponts entre nosaltres.

Els pous no són només de runa que estan fets, també hi ha aigua pura que va brollant inesperadament quan anem arribant a les profunditats de nosaltres mateixes. I llavors podem compartir grans descobriments amb les altres, que també fan els seus, i que de ben segur que ens resultaran enriquidors quan els intercanviem. Hem d’atrevir-nos a cavar! Encara que surti merda i que de vegades ens esquitxi en tota la cara...així és la vida. 

Des del jardí de l'Eden que no tinc

Avui escric des de l'Eden, perquè he pensat que és un bon lloc per escriure 'from'. Sóc milenial i els fallos ortogràfis, gramaticals i lingüístics estan premiats, oi? La ignorància i la ximpleria estan a la ordre del dia i tothom ( o quasi tothom) vol ser com els famosos de ximple i també de famós. Acabem dubtant que el nostre cervell funcioni adequadament i no és casualitat que la confusió mediatíca i informativa arriba a uns extrems inimaginables literalment. N'estic gairebé  segura però sense poder-ho corroborar com tantes altres coses del dia a dia que no estan sota el meu control.

Molts ja no sabem ni qui som gràcies a això, a aquesta invasió total de tots (ara ja que queda per envaïr?) els aspectes de la nostra vida. M'he deixat endur per les passions aquests últims temps, les bones i les dolentes, cosa que segurament farà que alguna mà invisible de la economia liberalista (que són els nous deus reals que manen sobre les nostres vides) vingui i em tregui de l'Eden aviat. Amb més o menys culpa (o gens) depenent de l'enganxada que jo estigui a la cultura patriarcal i cristiana que reparteixen pena i culpa a parts desiguals entre els sexes però igual de.contundentment, ja que una es filla moderna de l'altra. Són com el PP i.la falange, la seva vinculació és innegable ni pels propis participants actuals d'aquestes festes de la ultradreta en contra dels drets de tots i totes.

Aquí estic jo plantada al terç o més de la meva vida decidint si prendre la pastilla vermella i quedar-me adormida o la blava i conèixer la realitat. I entre mig les veus discordants del meu voltant que no em permeten ser feliç. Tot i que m'he dedicat a compondre un concert per a corda i vent en quatre actes per si volien aprendre a animar-me però, malhauradament, no ha servit de gaire o més aviat de res. No sé si sóc jo que sóc mala compositora o és que la felicitat no va pas per aquí.