La tristeza... Nos sirvió

 La tristeza un dia nos sirvió

Para no rajarnos las venas

Para no matar a alguien

Para no perdonar a nuestros deudores

Para seguir vivas

La tristeza un día nos sirvió

'Perquè no em puc treure la meva infància del cap?'

 Néixer en una família conflictiva emocionalment o amb un conflicte intern major no resolt no és fàcil. Evidentment, no parlaré d'altres tipus de conflictivitats més físiques perquè les desconec completament i perquè de ben segur ficaria la pota. Però quan parlo de conflictivitat i d'abús emocional ho dic per experiència pròpia ja que no m'atreviria a parlar d'un tema tan complex i controvertit, susceptible i delicat sense tenir una experiència pròpia a les esquenes i sense haver digerit una part gran del bolus. El que passa és que segueix quedant malament parlar d'abús perquè sembla que la persona s'estigui victimitzant, o perquè només es pot fer quan l'abús ha estat terriblement greu, però jo estic en desacord. Escriure o compartir-ho amb altres persones que hagin o no passat pel mateix senzillament pot estar sanant la persona que escriu i donant informació valuosa o rellevant a la que llegeix. Aquesta comunicació portes enfora de vegades ressona de formes ben particulars i curioses.  

Per sort, després de molts anys d'intentar entendre perquè no em podia treure la meva infància del cap al llarg de tot el dia he aconseguit comprendre amb profunditat que això era degut al mal que havia patit, que s'havia quedat al meu cervell en forma de pensament persistent que no em deixava en pau. Llavors, em vaig adonar que, més que seguir igual infinitament o que preguntant 'PERQUÈ?' al meu exterior el que havia d'intentar era comprendre ben endins per poder acompanyar totes aquelles emocions ferides i dur-les cap a un port més saludable dins meu, i que la única que veritablement tenia el poder per fer-ho era bàsicament jo, tot i que l'ajuda m'ha ajudat molt i encara ho segueix fent. I no ha estat gens fàcil, i menys fer-ho des d'un lloc amorós o respectuós, ja que justament són aquestes veus crítiques i persistents dins d'una mateixa les que causen el problema i bloquegen la solució al mateix temps.

Em queda encara camí per recórrer però si miro enrere me'n adono ara, després de 10 anys, que n'he recorregut un bon tros, d'aquest camí de re-coneixement emocional i que n'estic, com no podria ser d'una altra manera, orgullosa per tot el que ha significat i significa per mi a nivell d'aprenentatge sobre mi mateixa i sobre la vida. Per exemple, una de les coses que he après i que més m'ha sorprès és que el cervell, a través del cos, és una base de dades immensa que ens guarda un seguit d'informació estructurada catalogada amb estímuls al voltant de les relacions que hem anat vivint i aprenent en el món des del dia que vàrem néixer ja que el nostre instint d'aferrament a les persones que ens envolten, en contra del que s'ha cregut durant molt de temps, és un estímul primari. També es parla de que el vincle ja existeix durant la gestació i que ja afecta a la o al recent nascut, tema ben interessant que encara no he tingut temps d'investigar. 

El que sí que puc assegurar és que tot allò que ens passa (lo subjectiu) s'objectivitza i s'estructura a partir del que vivim de ben petites i petits (això ara mateix ja està més que dit i comprovat per la neurociència) i que, si allò que vàrem viure per A o per Z no era sa, afecta a la resta de la nostra vida, A NO SER QUE ENS HI POSEM DE DEBÓ. El fet de canviar estructures mentals que s'han generat tan d'hora en el nostre procés evolutiu com a persones exigeix molt de compromís i força de voluntat amb una i per una mateixa. L'ajuda ajuda, com hem dit, però s'ha de tenir clar que, al cap i a la fi, qui pot i ha de fer la major part de l'esforç de canvi és una o un mateix. Mai m'hagués pensat tampoc que jo podria arribar a entendre i a parlar d'aquest tema des d'una posició de força autonomia ja que em van criar en base a uns principis ben diferents, que eren els que els meus pares coneixien, i que encara em segueixen agafant, i seguiran fent-lo segurament, per sorpresa. 

Penso que val la pena fer aquest camí tot i que hi hagi moltes corbes, algunes pujades i  tot i que l'asfalt de vegades sigui enganxifós (pot ser molt enganxifós de vegades...) perquè acaba representant canvis interns reals i profunds, és a dir més permanents, en la manera de viure'ns i de llegir-nos i també vull dir que jo començava de ben abaix. Els meus amics i amigues ho poden dir. La meva intel·ligència emocional cap a mi i cap als altres era ben baixa quan ja en tenia 21. La major part del temps no entenia el que em passava ni el que volia i senzillament estava en una muntanya emocional que pujava i baixava i allà m'hi quedava perquè no sabia que més podia fer. A aquella edat va ser quan vaig començar a anar a la psicòloga per primer cop, tot i que als 18 anys ja havia sentit un conat del que era la punta amenaçant d'una depressió que em sobrevindria als 25 anys, quasi sense avís previ. Allò em va 'inhabilitar' com a persona social i laboral durant més de 3 anys de forma accentuada i durant 5 més, aproximadament, de forma més o menys persistent, ajuntant-se, quan es veien les primeres llums del túnel, amb l'inici de la pandèmia que hem patit totes i tots. 

El que vull dir amb això és que a totes ens pot passar i que, després de l'experiència que jo he viscut i com s'ha allargat en el temps en part per no trobar suficient ajuda al meu abast o no tenir els recursos per buscar-la, penso que hem d'estar més preparades i preparats del que actualment estem per a les malalties de salut mental. Penso que són unes grans desconegudes i odiades o silenciades, digues-li com vulguis, penso que no se'n saben ben bé les causes tot i que jo us en he apuntat unes quantes més a dalt, i penso, sobretot, que el dret a la salut sigui aquesta del tipus que sigui, és un dret que hem de lluitar encara que ens ocupi temps i energia perquè és el dret a una dignitat vital i personal bàsica i que no hem de fer-ho només quan ens toca de prop. 

Sense anar més lluny jo em plantejo actualment, després de tot, formes en les que poder ajudar a les persones perquè, si passen per quelcom similar, si més no, no se sentin tan soles com jo em vaig sentir en el seu moment. Això penso que és quelcom petit que pot canviar moltes vides de moltes persones i de les seves famílies corresponents. 

Hi esteu d'acord? Teniu experiències similars? Expliqueu-me-les si voleu. Parlem-ne, que segur que tot i que faci mal, serà la manera de cuidar-nos per finalment curar-nos. 

Gràcies,

Perfil psicològic d'un dinar de dissabte amb la meva familia

Som tots tres: els meus pares i jo.

La meva mare cuina mentre ni el meu pare ni jo donem cap mostra de voler ajudar.

El meu pare posa la taula. Crec, perquè no me'l miro. Em trobo la taula ja parada no sé com.

Estic massa ocupada repassant tot el que no va bé a la meva vida, inclosa la nata que gairebé em foto fa un moment contra la paret del rebedor comunitari del bloc de pisos on viuen els meus pares, però la veritat que hi ha d'altres afers que em preocupen ara mateix PUNTS SUSPENSIUS, OBRO PARÉNTESIS- com per exemple que sento sola i això s'agreuja quan sento que no puc confiar en els "amics" que tinc aprop, SENTO que només em volen per no estar sols (o per follar amb mi si són tius) però que jo no els importo veritablement (i sento que tot i que no sigui així em sento així que és el que importa), que m'he quedat sense feina i que ningú de la meva antiga feina s'ha preocupat massa (siguem honestos: gens) per saber com estic, que el meu germà retrobat i estimat no em respon ni als e-mails amb bromes i noticies truculentes que li escric per quasi Halloween, que el noi amb el que estava sortint fins abans de l'estiu només vol que el vagi a veure a la illa on s'ha exiliat de forma permanent a surfejar, beure alcohol i ja us podeu imaginar que més només per follar amb mi (no per tenir una relació seria o perquè em trobi veritablement a faltar) cosa penosa tenint en compte que va ser ell qui va decidir marxar de cop i volta i sense previ avís després de gairebé un any insistint en que anéssim a viure junts, deu creure que sóc idiota de veritat aquest tio perquè sinó no m'explico com s'atreveix nit tan sols a parlar amb mí, que estic en recerca de feina altre cop i que en dos anys he estat a tres feines diferents i és possible que estigui a una quarta...i la qüestió és que tot plegat em genera un fort estrés que no tinc ningú, fora dels meus pares, amb qui de tant en tant es pugui parlar, en qui confiar... perquè aquest sistema patriarcal, individualista fa que si arribes a una certa edat i no tens parella et sentis sola i culpable d'estar-ho PUNTS SUSPENSIUS, TANCO PARÉNTESIS. 

Tornant a la realitat, el meu pare pregunta: - Què hi ha de primer plat? La meva mare respon: - Res-. I seguidament ens indica que és una broma, de molt mal gust al meu parer. Seguidament, la meva mare treu uns espaguetis del forn fets a la carbonara i una safata (crec que és un plat gran) amb dos llenguados ben grossos postrats al bell mig i recoberts d'all i julivert fregidets. També hi ha una amanida grossa al centre de la taula feta amb tomàquet, ceba, pipes, panses, olives i...enciam. Durant el primer plat tot va més o menys bé i aconseguim repartir el formatge gratinat sense que s'encenguin les alarmes. El problema ve amb el segon plat perquè està clar que només hi ha dos peixos i tres persones i això s'haurà de solucionar d'alguna manera. 

El primer signe patològic arriba quan el meu pare es serveix un peix sencer tot conforme, sense cap signe de culpabilitat aparent ni dissimulada i sense preguntar tampoc perquè hi ha només dos peixos o si s'han de repartir d'alguna manera. Jo he arribat a la conclusió que la meva mare té la trista costum de treure dos peixos per a tres persones i no dir res perquè així ella té el poder únic i intransferible de saber com es repartirà allò i si ens quedarem amb gana o no (i tenir poder sobre l’estómac i el cap dels altres és tenir molt de poder) i també, al mateix temps, pot fer-nos sentir, poder sense voler conscientment, com ella vol, com si alguna cosa dolenta anés a passar en qualsevol moment si no ens comportem com ella espera de nosaltres. És una manera molt violenta d'educar-nos des del meu punt de vista i afecta directament a la visió de carència generalitzada que tinc sobre el món, encara que no ho sembli i no és victimisme o poder sí, però també és realitat. I mentres això passa al meu cervell algunes empreses se'n aprofiten perquè veuen les oportunitats i l'abundància molt més clarament que jo i jo no em puc defrensar contra això tota sola com em sento i crec que estic. És quasi tan violent com matar animals per alimentar-nos però aquí sóc conscient que barrejo dos grans temes tabú d'aquest món malaltís com són les guerres i la fam de generacions passades i l'afectació de la histèresis en la nostra història present i l'antropocentrisme que fa que ens estiguem carregant el planeta i tot que és viu sense pensar en les conseqüències del demà.  

El problema arriba ara, quan jo finalitzo el plat d’espaguetis (vaig lenta...), el meu pare està entretingut amb el peix injustament robat i jo veig de sobte a la meva mare procastinant i dissimulant mentre espera que jo acabi. Joc perillós, em dic cap endintre meu. Entro en ira directament. Ja em perdonareu però sóc una dona furibunda i airada en aquests i molts altres moments perquè ara ja sé el que ve, ja ho he viscut i no m'agrada gens. Ara faci el que faci em tocarà rebre i rebre no sempre vol dir que et facin pam-pam al culet com a una nena petita, pot voler dir moltes altres coses. En aquest cas concret se m'acuden bàsicament tres: si me'l menjo sencer perquè considero que ella ja ha acabat fa una estona i no n'ha volgut em farà sentir culpable amb la mirada, els gestos, es posarà incòmoda o s’aixecarà de la taula en un senyal de desaprovació (ja sabeu que el llenguatge no verbal parla més i més clarament que l’altre), o bé, si li pregunto si vol la meitat em farà sentir invisible ja que no respondrà directa i clarament sinó que ho farà amb tot tipus d'evasives que finalment acabaran carregant la última responsabilitat de decidir si ella es mereixedora de menjar peix o no en mi, cosa totalment injusta,evasives tipus: A, però no els vols sencer? Bueno, si tu no el vols sencer...No, no et preocupis que jo ja en menjaré després per sopar (amb miradeta de xai degollat, que no sé si existeix però és molt visual i que per molt que vulgui m'afectarà a la digestió del peix, sigui ja sencer o mig, que a aquestes alçades ja em deixa d'importar). O bé, si li poso la meitat del peix al plat a la força en un exercici de cuidadora que és evident que no em pertoca (al menys pel moment i per sort) m'hauré de preparar a sentir-me com una merda amb mi mateixa per haver traspassat els límits del que penso que és just i correcte perquè si jo he de treure les espines i compartir el peix el meu pare també ho hauria de fer o la meva mare podria haver alertat de com es repartia el peix abans que el conflicte ja estigués sobre la taula, no us sembla lògic el meu raonament?

En mig de tot això, i per acabar-ho d'adobar, comencem a parlar d'una forma natural sobre que comença el fred, cauen les fulles, que ve el novembre i que per tots sans és l'aniversari del meu pare i que en farà 66 (quin bon número) i acabem parlant que el dia 31 d'octubre rebrà els resultats d'una biòpsia de pròstata que li han fet, amb el subsegüent estat de intranquil·litat que això genera i més en mí que no tinc informes de seguiment exhaustiu d'aquesta part del cos del meu pare. Qui treu el tema? Jo no i ja sabeu com són els vells, no et pots ficar amb ells si volen parlar de coses de salut perquè llavors et miren com si fossis una persona cruel i perversa, que els hi queda a ells si no es poden victimitzar en el tema de la salut? encara que sigui en el moment que no toca i de formes no gaire adaptades a la sensibilitat dels altres. Més tard, m'assabento que hi ha un altre peix a la nevera, gràcies a déu!!! no estem en guerra, ni som pobres, ni estem en "racionamiento", que no me'n ric que sé que molta gent va passar molta gana, gent de la meva sang i de totes les sangs i que és penós el que un pervers/cruel/malvat de veritat pot arribar a fer amb un país sencer, però en aquell moment l'únic que penso és que podem menjar tots tres peix, per fi! quin alleugeriment! però l'alegria dura poc...no sé com ni perquè acabem parlant que la meva mare s'ha inflat a mandarines abans de dinar (serà bulímia?) i també parlem de com una falta d'autoestima molt gran (potser, i només indico la possibilitat, en part causada per tant de règim en aquest cas dictatorial) no li permet decidir si s'ha de menjar el peix o no. El peix per altra banda ja està fred i finalment acabem tots els que estem allà formant part d’aquest procés de in-decisió, com si no tinguèssim altres problemes al cap. 

Davant d'una amalgama d'emocions tan indigesta com aquesta ja no em ve de gust menjar cap peix ni cap de res. Bé, sí, agafo una mandarina i mentre la mastego penso que estic al lloc equivocat i al moment incorrecte i que el millor que puc fer és fotre al camp i deixar que aquell puto peix es podreixi allà sobre la taula. I així ho faig perquè demà serà un altre dia, tocarà un altre menú i...tornarem a començar i jo he d'estar preparada. Amén i adéu. 

Regenero el bloc i l'economia domèstica

Després de pensar-m'ho força, reobro bloc. Per què crear-ne un altre?

Vaig comprar un domini que es diu piensoenescutoides.com. No sé per a què. Els escutoides són aquestes cèl·lules epitelials que tenen forma de cilindre o prisma més aviat però retorçat i que encaixen a la perfecció entre elles i permeten la versatilitat que té la pell, excepte quan et foten un pessigada que llavors estaria bé que escopissin verí les cèl·lules, cosa que de moment no fan.

Suposo que vaig comprar el domini web perquè necessitava senzillament gastar els diners (tinc al·lèrgia  a veure'ls al compte) i ara us explicaré perquè em passa això de gastar suposadament. Això últim és perquè segons les teories, jo com a dona no tinc res a fer amb el diners (perquè no en sóc digna), o els diners em porten problemes perquè se m'apropa gent inapropiada que me vol fer mal: la meva àvia es va quedar orfe als nou, encarregada de dos germans majors i un avi cec de la guerra de Cuba i va haver d'aguantar (n'estic segura!) tots els pretendents pesats i pobres homes del poble on vivia (un poble de mala mort al centre de Palència a Castella Lleó, que es diu Hermedes de Cerrato, tots tirant-li la canya desaforadament, n'estic segura perquè la meva àvia era molt guapa. I això és perillós o ho perceps com a tal si has vist a la teva mare morir a mans d'un altres homes uniformats, o qui voldria saber a parlar d’home mai més a la seva vida? I de sexe després d’haver presenciat una violació de petita. Més problemes que aquests ja no en pots tenir, oi? o si? bé sí doncs, quan et fas gran et toca passar pàgina i casar-te i tenir un home més a la casa, una boca insaciable més a qui alimentar. Un altre penis a qui acontentar. Ho deixo. Jo també ho hagués deixat àvia. De vegades és millor viure sota un pont i que ningú se t'apropi amb cap intenció i passar desapercebuda que no aguantar depèn de què. I més. Jo també vaig aprendre a mentir i a quedar bé per sobreviure, iaia. Com tu, com tothom. Penso en el dia que honraré la teva memòria, no passant per tots els teus patiments de nou sinó permetent-me ser jo mateixa i dir i fer el que penso que he vingut a fer en aquest món. De vegades és molt dur estar sota un pont però afrontar el dolor dia rere dia també. Quan no saps perquè però tot et fa mal, tu m’entens iaia. I és clar que m'entens, iaia. És clar que s’entén.   

Per altre banda, es veu que malgasto els diners per la banda de la família paterna perquè el pare de la meva àvia, el meu besavi, va haver de fugir d'un poble de Palència del que no recordo el nom vila...(ho preguntaré) amb tota la família, inclosa la meva àvia que potser tenia dotze anys llavors, a un poble anomenat Sant Cebrián de Campos, on la meva àvia treballava com a minyona per a una casa de gent rica a qui servia i per a qui cuinava. Crec que eren russos però ara no sé si aquesta dada és real o fantàstica. Tan és. La qüestió és que allà van anar a parar tota la família i així van poder salvar el pèl. Tot un miracle. La meva besàvia materna i besavi matern no varen tenir tanta sort i els varen pelar pel camí. A una rapada i violada, morta dessagnada d'un amb el temps deduït avortament espontani sense atenció mèdica, per vergonya, tancada a casa. Perquè avortar de fastig (o de qualsevol altre cosa) estava prohibit als ull del senyor. I a l'altre, el besavi patern, perseguit i clivillat probablement en qualsevol marge de carretera, tot i que la llegenda diu que va fugir a cavall i va arribar a la frontera amb França però li va agafar apendicitis i allà és va quedar fregit el pobre. Sense família i sense res. Altre cop, la vida o les pertinences, i a triar. Amb l'apèndix inflamat. No es que vulgui fer broma de les meves arrels, déu em guardi (arrels profundament cristianes per altra banda, ja ho veieu) que estaria fent burla de mi mateixa però és que de vegades les històries arriben tan transformades que és complicat atorga’ls-hi un lloc just i precís i ens hem d’acontentar amb un lloc aproximat, negociable.  

Bé, de vegades sí que cal rentar-li la cara  a les coses velles, com a aquest bloc, però no em sembla tan despreciable el que he explicat al llarg d'aquests anys aquí, perquè entre altres coses ha estat del tot cert i del tot cert que sentia el que escrivia en cada moment que ho feia i això té molt valor. Volia assenyalar que tot i que no tinc ganes de crear situacions dramàtiques a la meva vida en creo constantment i que sé que això no deixarà mai que jo sigui una estrella de la literatura, ni que m'hi acosti probablement, perquè és molt cansat i requereix molta energia, el drama. Arriba un moment que la voluntat de fer alguna cosa interessant amb el que un és defalleix, imagino, i s'imposa la tristor de conformar-se amb el que un és, certament, sense màscares. Què incòmode! No? Però també he de dir que a mi conformar-me se'm dóna fatal i per tant visc en una constant disconformitat amb el que sóc i el que penso i el que veig i el que sento. I això si que és incòmode. I alhora apassionant. 

Encara no ha arribat el moment als meus quasi trenta-dos anys ja, de totes formes començo a ser el que se'n diu realista. Potser començo a adonar-me’n que cap truc de màgia fantàstic em salvarà del que he viscut. Tampoc penso que cap truc de màgia fantàstic em dugui allà on vull ser sense esforç. L'únic que m'atreveixo a pensar és que amb una mica de sort cada vegada seré més a prop. Si faig quelcom al respecte...si actuo puc arribar a quelcom similar al que he somiat tot aquest temps, entre fases de somnis més profunds on entrava en contacte amb parts meves molt més lúgubres i fosques. És una forma que tinc ara de justificar el patiment i em serveix, que és l'important. Potser el patiment existeix només per poder somiar que existeix alguna cosa diferent. I això crec que és quelcom que m’uneix a la meva iaia. El somiar.

Escriure m'ajuda a moure el cul del sofà. M'ajuda a moure tota la energia congelada i fosa en els traumes de quan era petita i en els traumes intergeneracionals. Aquesta energia interna densa em fa sentir a vegades com si tingués una capa de plom i ronya que mai acaba de marxar i que sempre reposa sobre la meva fe i pell, la meva alegria i al·lèrgia naturals i les meves articulacions, ossos, esquenes i mandíbula i em fa la vida i el dia un xic més difícil. Però ara molt menys que abans. La consciencia (l'observador) modifica la realitat del que observa. Si observes amb llum (consciència) modifiques l'observat, pot ser una energia en forma de pensament dens en un altre molt més lleuger i això t'ajuda a ser més lleuger i a dur la vida amb més gracia. 

No tinc ganes d'entretenir-me gaire més amb explicacions i teories apoteòsiques així que us deixo aquest últim paràgraf. Ja sé que culpar al passat, a unes figures de poder que ja no hi són (o no ho haurien de ser mai més) tampoc ens porta gaire enlloc. I en canvi ho seguim fent perquè sinó no sabem cap a on canalitzar l'energia que ens sobra. Els vincles negatius o que ens drenen també hi són i no es desfan fàcilment. Sovint no tenim rutes cerebrals alternatives que ens permetin la creativitat, el gaudi. I crear-ne és complicat. I sincerament, fa pal. Perquè si ens hem de posar a triar entre tantes tècniques com hi ha per Internet... I posar-se a practicar alguna sense comprovar que és la millor entre totes. Seria de tontos ;)

Quan estàs fins als nassos de ser qui t'han dit que has de ser ...

 i trenques totes les teves capes de protecció i surts al món...

<recordo quan tenia 11 anys que tot em semblava extraordinari i tot d'aquest món d'adults que s'obria davant meu em feia pensar que m'ho passaria tan tan bé...
<recordo als 21 quan tornava d'Erasmus i pensava que el món era una merda perquè era tan extraordinariament gran i ple de coses i de gent que jo mai seria capaç d'entendre'l sencer...
<ara als 31 penso que vull conèixer la part d'aquest mon que em toqui, encara que no sigui tot. Lo bo i lo dolent, sense judici.  Potser vaig amb un deceni de retard però m'és igual.

Arriba un moment, hi ha que els arriba als 15, hi ha que als 21 i també als 31 als 41 ..als 50 que ja no pots més de ser allò que t'han dit de ser. Ja no pots més de fer i pensar com t'han dit. Que explotes i rebentes si ho segueixes fent. Que el teu fetge pateix, el teu cervell també...el cor ni diguem. Perquè hem vingut a estimar la vida, ni més ni menys. I ens han ficat tantes pors al cap que no sabem com fer-ho. És absolutament contradictori i quan això passa el nostre cervell sembla que exploti en 1.000 parts. I...com a resultat seguim fent el de sempre.

 Doncs quan dius prou, i només quan dius prou...llavors et converteixes en una altra persona. O millor dit, en qui tu ets realment. En qui tu has vingut a ser. En qui tu et mereixes ser.

Quan dius prou a :

- els que els teus pares t'han encomanat fer quan vares ser concebuda/t. Igual que varen fer amb ells.
- tot el que els teus pares es van oblidar que tu si que eres i que tu sabies que eres i que no van tenir en compte. Igual que varen fer amb ells.
- el que a l'escola et van dir que estava bé i el que et van dir no estava bé.
- el que la societat a través de la televisió t'ha transmés sobre com t'has de comportar i el que no has de fer, perquè directament ni surt per la televisió. (la tristor, la rabia, el fàstic, la vergonya, la por)
- el que tu mateix t'has cregut que eres i que en realitat no ets i amb el que t'has fet una capa de protecció que t'impedeix gaudir, mostrar-te i viure com qui realment ets.

Quan et canses de tot això i dius PROU... Clar que per saber dir PROU, cal saber dir NO. QUe ve a ser el mateix. I estem educats en la cultura del sí a tot. Si a tothom. Sí per quedar bé. Sí per encaixar. Sí per no estar sola/l. Sí per no donar el cante. Sí per sobreviure. Sí perquè ens han dit que és la forma d'anar per la vida.

I així ens anem prostituïnt literalment i anem deixant la nostra persona, la nostra dignitat, els nostres somnis, aspiracions, els nostres dons pel camí...pensem que algú els recollirà però no. Són nostres i si no els utilitzem es perden. Així que no importa lo debilitada que estiguis psicològicament, no importa com et sentis  de malament ara mateix. Reconeix qui ets, que has vingut a fer i fes-ho. Senzillament. Malament al principi ok. Però fes-ho, i PROU. Equivoca't. Caga-la. No tinguis por. I estima, estima com feies als 11, com feies probablement als 21, estima la vida com és. Amb tots els ets i els uts i coneverteix-te en allò que sempre has somiat ser, converteix-te en tu mateixa/x.

La connexió amb la vida

La vida ens va portant per diferents fases i en totes hem de saber deixar enrera certes coses, persones, situacions i perdonar, tot i que de vegades ens costi. Això no vol dir oblidar els nostres somnis o oblidar-nos de qui som, ni molt menys. De fet, és molt més fàcil perdonar des de la nostre integritat i el nostre instint que quan estem completament desconnectats, en mode 'supervivència' i tot ens irrita, o ens descol·loca o ens fa por. Tots fem el paper de víctimes molts cops a la nostra vida, i també d'agressors, ja sigui cap a nosaltres o cap a altres, que al cap i a la fi acaba sent el mateix en termes pràctics. 

El perdó diuen que és molt difícil de donar (i de donar-nos-el), però no ho és tant. Clar que hi ha situacions molt fortes de violencia, abús, negligencia de les nostres necessitats físiques i/o emocionals i psíquiques on aquest perdó pot ser més difícil de trobar i d'oferir però és tota la estona dins nostre, esperant a ser donat. Si som capaços de connectar amb la nostra essència aquest procés és automàtic, com en els nens. El que realment som, els que ens fa feliços, el que venim a oferir a aquest món és l'únic que ens pot salvar de caure en el rencor, en el ressentiment, en la culpa i en emocions negatives en general siguin del tipus que siguin. És la única forma perdurable, integral i sana. Mentre reneguem de nosaltres mateixos seguirem renegant de l'exterior. No té més. I podem fer-nos molt infeliços en no acceptar-nos com som.

Podem passar llargs periodes de la nostra vida intentant encaixar en el que ens han dit que és 'el que ens pertoca', 'la nostra missió a la vida', i 'el que s'ha de fer', tot això que té un toc tan obscur perquè restringeix el nostre dret més bàsic que és el de la llibertat ja no només física sinó mental/emocional i espiritual, clar que sí. És una agresió tremenda i brutal que es considerada normal en la nostre cultura i que es du a terme de pares a fills, en les relacions de parella, en les relacions amb els animals, de vegades en les relacions amb els nostres amics, etc. I culturalment no està condemnat ni mal vist en general. Per trencar aquest motlle que sovint ens fa tan infeliços a uns i altres (i això no vol dir abandonar-ho tot o potser si, pero sobretot certs patrons) primer hem d'apendre a respectar la nostra propia llibertat interna, el nostre impuls més pur i veritable sense pors ni prejudicis, si volem ser lliures i feliços i fer als altres tan lliures i feliços com nosaltres ens sentim. Evidentment ens podem equivocar, però la equivocació en base a una elecció feta en llibertat és més dolça que si la elecció l'han fet per nosaltres, això és així diguin el que diguin per la tele.

Tot sovint a més, quan no estem connectats amb nosaltres mateixos ens comencen a passar coses que no ens agraden. Res en surt bé i sembla que la vida ens doni carabasses. Ens podem sentir malament, utilitzats i menyspreats quan això passa. Llavors, com diu un llibre d'una autora valenciana (Rosetta Forner) que segueixo de tant en tant per youtube, ' Cuando la vida te da calabazas, ha llegado el momento de ponerse las alas'. Que passa que sovint tenim la tendència equivocada. Ens donen carbasses i la nostre mentalitat un tant negativa, força supersticiosa i molt victimista diu que 'allò o quaslsevol altra cosa no era per nosaltres', que 'ja estem farts de tnat intentar i que ens surti malament' i que 'la felicitat és per altres'. I allà ens quedem, però seguim pensant en els nostres somnis sense realitzar, de tant en tant o asiduament. Segur que us ressona.

Doncs és aquí on aquesta autora diu que ens cal posar-nos les ales i jo penso que la lectura de la 'crisis' vista com a oportunitat és genial, mostra una saviesa i un esperit de superació que si logrem cultivar ens pot fer insuperables en els nostres reptes diaris sempre amb saviesa i connectant amb nosaltres, no prenent decisions a la babalà, que de vegades també s'ha de fer per trencar la rutina. Ens pot portar a quotes vitals que mai haguéssim planejat i ens pot demostrar que sí que ens mereixem el millor i que quan ens arrisuqem és quan respirem i quan vivim. No vol dir està sempre a tope, ni mentir-nos a nosaltres mateixos. Cal un equilibri i una escolta del cor que es poden cultivar amb la meditació i el yoga. 

Hi ha coses que igualment ens faran mal i caldrà plorar-les, hi ha coses que no surten bé a la vida, fa rabia i cal perdonar-les. Hi ha coses que no ens agraden i cal expressar-ho assertivament. Ja està. La vida no ens demana més. La vida no és un sacrifici, i si s'ha tornat un sacrifici cal pensar perquèi que estem fent per a que això sigui així. Per l'altra banda, per tenir la energia adecuada per fer tot això hem d'estar fortament connectats perquè sinò al mínim contratemps entrem en còlera, en desesperació o en por. I és això el que hem d'observar. Com de receptius estem amb la vida que protem? Si ens fa felços, si le spersones, les feines, les coses que tenim ens fan feliços i si hi ha quelcom que podem millorar doncs..fer-ho. Sense demanar permís. Fer-ho. No esperar més i no seguir-nos torturant. I les excuses vindran al cap. Moltes algunes smeblaran insuperables. Pero despres per adonar-se que no era per tant. que tot estava al nostre cap i que som molt mes feliços quan som lliures.

És l'únic que l'univers ens demana. Només hem de saber ben bé que volem i ja està. Sovint les senyals són inequívoques i ens vénen imatges, paisatges idees al cap un i altre cop, sobretot quan estem relaxats ara a les vacanses i sovint també per això les ocultem, perquè són tan recurrents que ens fa por. Un i altre cop en un exercici de desgast ben tonto. perquè la mateixa energia la podriem gastar per arreglar els problemes que ens vagin sortint en aquesta vida que 'imaginem' tan complicada i díficil i de mentres (en els interticis) ser feliços! Toma ya! quina màgia, no? Doncs no. Es connexió de l'esperit. És estar allà on està el nostre cor, la nostra ànima i per tant tot el nostre èsser. Res més que això. 

No se'ns demana res més. Fins i tot quan tenim fills, si som persones connectades amb nosaltres els fills aprenen a valorar-se primer a ells que al altres. A tenir un ego sa. No caiguem en trampes culturals de sobreproteccio dissenyades també amb un fi de fernos dependents i esporuguits. Si algú s'ha d'espavilar s'espavila, tingui la edat que tingui, o no? No dic posar a treballar els nens pero si que es responsabilitzin de les seves coses i recordar que si no ens estimem a nosaltres mateixos no podem estimar. Que ens hem de donar tot el temps que necessitem i que es una forma d'ensenyar a l'altre que ens valorem i fer que ens valorin. La resta no serveix de gaire en la vida i sobreprotegir no és estimar i mai ho serà. 

Se cay'o hace mucho tiempo pero nunca se rindi'o

Se cay'o hace mucho tiempo pero nunca se rindi'o
se cayo se cayo y nunca se rindi'o

Se cayo del placer, de la vista, del sentir
Se cayo, se cayo y nunca se rindio

Se cayo del columpio, de la brisa y del clavel
se cayo se cayo y nunca se rindi'o

Se cayo de las ganas, de los sue:os y del tren
se cayo, se cayo y nunca se rindio

Se cayo hasta de su casa y de su sosten
se cayo se cayo, y nunca se rindio

Se cayo de los halagos que no valian para su fe
se cayo, se cayo y nunca se rindio

se cayo y con el impulso hizo brotar su coraz'on
se cayo, se cayo y nunca se rindio