lunes, 11 de diciembre de 2017

Peus de lluna, un poema per anar a dormir

Peus de lluna

Peus de lluna, 
no puc dormir
només són la una
i em vull morir...

Peus de lluna
trepitgeu amb mi
aquest terra fred que gira
i m'atrapa en un sospir infinit

Peus de lluna
retorneu a mi!
com l'ànima que gira
en un cargol sense fi

Peus de lluna
parleu-me de mi
expliqueu-me a jo
el que vull sentir

Peus de lluna
dueu-me sense destí 
a un somni etern d'estrelles
a anys llum de distància d'aquí

Peus de lluna 
ja és fosca nit
no m'enduc equipatge 
tracteu-me amb delit

jueves, 16 de noviembre de 2017

El que és polític, hauria de escol·lar-se en la nostra vida personal?

Bons i poliedrics dies,

Són dies de moltes coses i molt diferents les unes de les altres. Ja no s'hi val allò de saber-ne només d'una cosa sinó que ara hem de ser expertes de tot una mica: com criar els fills perfectes, com mantenir la relació de parella perfecta, com tenir la casa perfecta i perfectament decorada gastant els diners perfectes, i la feina i la vocació perfecte. És complicat que tot això rutlli si a més li afegim el moviment polític que els dies i mesos que estem passant porten a les seves esquenes. La pregunta sorgeix en part ara que ja ha passat la pitjor part de la primera tempesta (jo crec que ningú sap quantes ens en queden) de fins a quin punt aquesta crisi política ha entrat a casa nostra. La resposta esperable és que això depen de cada casa, o que ' cada casa és un món' i és cert. Però el que també he pogut corroborar, i segur que molts de vosaltres també,és que la política ha entrat a totes les cases d'una manera o altra. I ara ve la pregunta que us plantejo...hauria de ser així o al revés? Hauria de ser lo polític que afectés (com ja està fent) la vida personal o el que és personal hauria d'afectar el que és polític o hi hauria d'haver un diàleg a dues bandes?

Aquesta qüestió em fa pensar en una frase molt coneguda i ja reconeguda de Kate Millet. ´El que és personal és polític´ ja ho diu Kate Millet als anys setanta. En comemoració a la seva recent defunció (MinnesotaEstats Units14 de setembre de 1934 - ParísPanamà6 de setembre de 2017). És clar que suposo que jo com moltes i molts de vosaltres us haureu sentit una mica defraudats aquests dies en que se'ns exigeix molt i se'ns escolta poc. Defraudats seria només una forma de definir-ho. Moltes persones han exterioritzat la seva tristesa, la seva rabia, la sensació d'impotència, i fins i tot la tristor de veure com és desencaixen tot un seguit de coses sense perspectives esperançadores que es tornin a posar a algun lloc interessant, no cal que sigui al mateix lloc però els nous encaixos necessiten uns passos molt meditats, clars, definits i ben pactats amb un mateix i amb la contra. Sempre hi ha una part que és resisteix i s'ha de pactar, dialogar. És igual de complicat fer canvis en la vida política que en la vida privada pels mateixos motius. Totes les parts d'un mateix han d'estar convençudes i esperançades que allò és el millor. Sinó tururut. Seran canvia que duraran poc o, si duren, poder no ens aporten tot els que haviem esperat. 

Ja per acabar m'agradaria deixar-vos alguns enllaços interessant que he anat trobant i que afegeixen altres aspectes a aquesta reflexió i desitjant que ens poguem tornar a veure per aquí per seguir parlant de canvis personals, polítics i de altres temes polifacètics:
-Aquí teniu un capítul de El Tornillo – la secció feminista del programa La Tuerka- que dura una cinc minuts i on es parla d’aquesta frase ja cèlebre ‘El que és personal és polític´i d’altres coses igualment interessants: https://www.youtube.com/watch?v=0JzfuKns3j8

-Aquí un article del blog de la Alicia Puleo, és una filòsofa feminista argentina  amb qui vaig tenir la sort de creuar-me a l’assignatura de gènere a la Universitat Internacional d’Andalusia, tota una joya.

-I per últim una reflexió interessant i pràctica sobre com iniciar processos de canvi perdurables en el temps. http://anoiadiari.cat/roser-claramunt/acceptar-canvi-por-canvi/

Que ho gaudiu!

miércoles, 8 de noviembre de 2017

Arquitectura de les relacions

Les dones hem tingut un paper essencial, i encara el tenim, en l’arquitectura de les relacions. Ens dediquem a construir ponts, els refem quan aquests cauen i en pensem de nous, de més sòlids, més curts, més llargs o més flexibles depenent de les nostre necessitats, caràcters o dels moments que estem vivint tant interior com exteriorment, si és que hi ha una línia clara que pugem traçar entre aquests dos espais.

Les dones som l’amalgama i les peces del puzle de les relacions i ho fem tot simultàniament, si sou dones segur que ja m’heu entès. Per això quan s’ajunten tot de dones que es reconeixen com a tal a elles mateixes i entre elles el resultat pot ser inimaginablement potent. Poden canviar juntes les lleis de la cultura en una tarda prenent te o poden senzillament descobrir noves lleis que regeixen aquest univers i que encara estan ocultes al sistema cultural en el que elles estan inscrites i amb el que han de conviure, tot i que de vegades no sigui gens fàcil.

La meva experiència és que sota les runes que està deixant aquesta cultura patriarcal obsoleta dins els nostres cors, ovaris, peus, caps, panxes i colls hi ha aigua neta i pura, hi ha sentiments i sensacions humanes pures que mereixen ser buscats, escoltats i sentits. L’aigua pura que no ens queda fora la podem trobar dins nostre. Hem de treballar però és possible, se’n pot trobar, i,si bé és cert que no soluciona el problema cultural que tenim, sí que alleugereix la nostra existència perquè ens mostra noves maneres d’estar en el món i de relacionar-nos, noves formes de tendir ponts entre nosaltres.


Els pous no són només de runa que estan fets, també hi ha aigua pura que va brollant inesperadament quan anem arribant a les profunditats de nosaltres mateixes. I llavors podem compartir grans descobriments amb les altres, que també fan els seus, i que de ben segur que ens resultaran enriquidors quan els intercanviem. Hem d’atrevir-nos a cavar! Encara que surti merda i que de vegades ens esquitxi en tota la cara...així és la vida. 

domingo, 5 de noviembre de 2017

Des del jardí de l'Eden que no tinc

Avui escric des de l'Eden, perquè he pensat que és un bon lloc per escriure 'from'. Sóc milenial i els fallos ortogràfis, gramaticals i lingüístics estan premiats, oi? La ignorància i la ximpleria estan a la ordre del dia i tothom ( o quasi tothom) vol ser com els famosos de ximple i també de famós. Acabem dubtant que el nostre cervell funcioni adequadament i no és casualitat que la confusió mediatíca i informativa arriba a uns extrems inimaginables literalment. N'estic gairebé  segura però sense poder-ho corroborar com tantes altres coses del dia a dia que no estan sota el meu control.

Molts ja no sabem ni qui som gràcies a això, a aquesta invasió total de tots (ara ja que queda per envaïr?) els aspectes de la nostra vida. M'he deixat endur per les passions aquests últims temps, les bones i les dolentes, cosa que segurament farà que alguna mà invisible de la economia liberalista (que són els nous deus reals que manen sobre les nostres vides) vingui i em tregui de l'Eden aviat. Amb més o menys culpa (o gens) depenent de l'enganxada que jo estigui a la cultura patriarcal i cristiana que reparteixen pena i culpa a parts desiguals entre els sexes però igual de.contundentment, ja que una es filla moderna de l'altra. Són com el PP i.la falange, la seva vinculació és innegable ni pels propis participants actuals d'aquestes festes de la ultradreta en contra dels drets de tots i totes.

Aquí estic jo plantada al terç o més de la meva vida decidint si prendre la pastilla vermella i quedar-me adormida o la blava i conèixer la realitat. I entre mig les veus discordants del meu voltant que no em permeten ser feliç. Tot i que m'he dedicat a compondre un concert per a corda i vent en quatre actes per si volien aprendre a animar-me però, malhauradament, no ha servit de gaire o més aviat de res. No sé si sóc jo que sóc mala compositora o és que la felicitat no va pas per aquí.

martes, 31 de octubre de 2017

No sóc ni puta ni santa

No sóc puta ni santa. Puc ser, si em preguntes, molt mesquina, frívola, cruel, obscena, egoista i sàdica. Però no sóc puta. Puc ser, per si t'interessa, molt bona gent, amable, amorosa, carinyosa, comprensiva i detallista. Però no sóc santa. - Sóc jo com podria ser qualsevol dona - El patriarcat treu el pitjor de totes nosaltres i ser dona avui dia, tal i com està el pati, és un acte de rebeldia i alhora de resistència. És una mica com fer de puta i de santa al mateix temps, per a que ens entenguem. I com comprendreu no és feina fàcil perquè la balança es pot desequilibrar en qualsevol moment. Si afegim al inconscient col·lectiu com a societat que pesa sobre tots nosaltres, la nostra ciclicitat interna, les nostres variacions mensuals i anuals i septienals, els canvis "d'humor" i "d'amor" que tan prohibits estan en aquesta societat podrida i lineal, tenim un coctel molotov que poder explica una mica més les primeres paraules d'aquest text. 

Les dones podem ser el que ens doni la gana, l'únic problema és que ningú ens ho recorda mentre creixem, i això no és un problema lleu és un gran problema perquè se'n oblida que podem ser tot allò que desitgem ser i acabem perdudes, vagant pels carrers, demanant almoïna a qualsevol home una mica més poderós que nosaltres que ens pugui donar uns centimets d'amor, reconeixement i comprensió. O acabem cridant o escupint o insultant al món per a que ens escolti i finalment fer sentir la nostra veu perquè ens sentim oblidades, profundament dolgudes i molt maltractades en el dia a dia. És així al menys per mi i per moltes altres dones.

Jo, la modernitat me la passo per el forro si no em permet anar més enllà dels meus propis límits com a dona. De què em serveix tirar-me en paracaigudes si després quan en necessito un a la vida real per no caure d'una gran alçada ningú m'ensenya com desplegar-lo? Una gran alçada per mi personalement podria ser la dels somnis de ser algú i fer gran coses, per exemple, que és el somni frustrat de la generació de la crisi que s'exté entre els joves de 25 a 35 anys i que està deixant profund impactes emocionals i de salud en les generacions més joves entre les quals m'incloc. Ja no cal ser vell per tenir mal d'ossos i no saber de que et serveix estar viu. De vegades no cal ser vell tampoc per sentir-se profundament sol, abandonat i traït per la vida. A això em refereixo.

Així que, davant d'aquest ventall de possibilitats enfrontades que sovint ens posen en situacions d'extrems hem de fer cada dia un petit esforç per trobar l'equilibri que ens permeti estar en nosaltre si ser qui som. Difícil, eh? El nostre repte generacional, dels que ens afrontem a al situació actual sense fugir a tercers països que ens facin de papis i mames més moderns i bons és aquest. Sobre nosaltres recau tot aquest pes. Poder si que es cert que podem ser la peça clau de un nou engranatge.

Us deixo amb un video tan esperançador com realista:
https://www.youtube.com/watch?v=5qfAuIQvtpg

Adéu!

Dia de Halloween, dia de la por...

Aquí estic. Un dia més a la vila del pingüí. Però no us voldria aborrir. Si escric per aquí és perquè és terapèutic i interessant veure com un mateix reacciona a les seves pròpies paraules un cop surten a l'exterior i no es queden adintre guardades amb pany i clau. És un experiment interessant que recomano. Tots tenim coses a dir. Sé que l'interés literari del que escric és relatiu o nul. En sóc conscient i és quelcom que intentaré millor (hi estem treballant, això sempre!). 

Ahir em va sortir un text sobre les dones, per variar  irònicament dir és clar, que parlava de com viure entre ser putes i santes sense morir en l'intent. No l'he penjat perquè no em vaig atrevir i perquè sembla un tema gastat. Em va donar per pensar que el patriarcat i l'esglèsia no podien haver triat una millor forma de convertir-nos en subjectes que no es creuen amb dret d'una vida digna. La CULPA i la POR a la mort. Quin tàndem! I no parlo només de dones, eh? però prioritàriament sí.

En l'anterior text publicat aquí al blog vaig intentar abarcar la culpa des de la perspectiva de ser dona. No sé si ho vaig aconseguir o si va sembla més aviat un relat personal sense importància, o una depressió d'aquelles que no val la pena atendre massa perquè formen part de col·lectius poc intel·ligents de persones que es deixen portar per les seves emocions en comptes de per el raciocini, però penso que és subjacent a la nostra cultura i al nostres sistema de criança, la culpa, que tots i TOTES la portem dintres i que, justament per això és un tema que em vaig atrevir a compartir i que penso seguir explorant. Avui segueixo amb la POR. 

Com diu José Luís Sampedro en un video: https://www.youtube.com/watch?v=5cyZcMzjoxI
"Una de las fuerzas más importantes que motivan al hombre (y a la mujer, afegeixo) és el miedo".
Sempre he pensat que tot i que s'han intentat carregar la seva imatge com la de tantes altres figures perquè atenta contra els interessos fonamentals del sistema que tenim muntat, a aquest home se li reconeix una sensibilitat especial alhora de captar els mecanismes que ens governen i predir les conseqüències que assumim tots i totes col·lectivament. Els seus propis crits ofegats en molts dels seus llibre com "REACCIONA" fa pensar que realment ens veia i ens veuria molt adormits. Va morir als 96 anys d'edat, el 9 d'abril de 2013, en plena crisi de la qual ell n'era perfecte coneixedor, tant de les seves causes així com possiblement de les conseqüències més o menys predecibles en la nostra economia a curt i mig plaç, sinó a llarg plaç. Suposo que fins que no estem morts no ens atrevim a parlar en serio. I quan ja ho estem, oh! quina llàstima! ja se'ns ha passat la hora! O ens ha arribat! 

Sigui com sigui. Què és tenir por? Aquest excercici seria més propi d'algú que es dediqués a la filosofia que meu però poder puc aportar una visió, una faceta, una cara del poliedre. Quan parlem de por parlem de dignitat també, sense adonar-nos. És a dir que parlem de límits. Fins aquí manes tu i a partir d'aquí mano jo. No deixo que tu envaeixis tot el meu espai amb els teus motius, que poden ser molt bons i alhora terriblement perniciosos i acabar amb la meva fe i la meva esperança en la humanitat. Per tant parlem de límits. Quan parlem de límits parlem d'espai, parlem d'amor. Jo em dono espai a mi mateix per pensar i actuar i sentir com jo vulgui, per tant m'estic estimant. I parlem també de solidaritat i altruisme, si ens atrevim a anar un pas més enllà. Perquè si jo em et poso un límit no només m'estic donant amor a mí. També t'estic regalant autoamor a tu. Éstas aprenent a estimar-te tu més i millor. Oi?

Gairebé segur que tots i totes estem pensant en algú que coneixem que algun dia ens va fer alguna cosa que no enteniem o ens va posar un límit que no ens va agradar i que hem entés, respectat i agraït amb el temps. Doncs una mica d'això es tracta, crec jo. D'aprendre a ser valents. Però aquí entra una altra POR fonamental en el èsser humà que és la POR a estar sol. Si jo em defenso com jo crec, qui estarà al meu costat? EM quedarè sola o sol? I com que és massa per un sol text això ho deixo per demà. 

pd. Prometo penjar el text de Putes i Santes perquè penso que és interessant. 

pd2. Si hi ha alguna cosa que volgueu aprotar (constructivament, perfavor!) o que volgueu corregir (amb cura) m'ho podeu dir als comentaris, així m'ajudeu a millorar els textos i les teories i ho fem entre tots. Co-auditories. Estic interessada en les vostres opinions. 

sábado, 28 de octubre de 2017

Avui, als trenta, he sortit al meu balcó

Avui, i en tinc trenta me’n acabo d'adonar que no em permeto descansar ni un moment. És com si el pes del món recau sobre les meves esquenes atzarosa i continuadament des de que vaig començar a tenir consciència que era una nena. I vaig voler ser un nen. Més tard vaig descobrir que no es podia estirar l'ànima en sentits i direccions que no fossin les seves pròpies perquè llavors la deformem i la emmalaltim. Aquell dia, un plor intern indesxifrable va omplir tot el meu cos de nena de vuit anys i vaig comprendre que des d'aquell descobriment hauria de conviure amb aquella pesada manta, volgués o no. Era nena i per tant hi havia coses que no podia fer, sentir i ser. Què injust, oi?. Lo del "pensar" arribaria més tard però també arribaria ja d'adulta, per exemple, quan pensava en altres dones com a companyes sexuals i tot el meu cos es retorçava 'No!, no!, au va, calla!'. 

Avui, als trenta, ha sortit al meu balcó i de sobte se'n ha adonat (permeteu-me que parli en tercera persona) de la immensa pressió que ha posat durant tant de temps a les seves esquenes. Havia triat una carrera professional descartant d'altres per por a no ser prou bona. La crisi l'havia dut a una joventut precària i, en sortir al món professional als vint-i-un, amb la crisi econòmica recent començada i tot un seguit d'incerteses personals havia fet que es quedés quieta i desconcertada, sense saber ben bé cap a on anar. Aquella paràlisi, que no era física, de vegades la limitava com a qualsevol altre minusvàlid i no li permetia caminar tranquil·lament pel carrer ni tenir fàcil accessibilitat a tots els llocs on ella volia anar. Se sentia incapacitada crònica i aquella pesada manta no li permetia ni prendre decisions, ni respirar, ni caminar, ni saludar, ni dutxar-se, ni cuinar, ni conviure, ni abraçar, ni comprendre, ni estudiar, ni estimar, ni estar. 

Totes les funcions bàsiques de la seva vida d'adulta es veien tremenda i perillosament afectades per aquest fantasma negre que tot ho cobria amb la seva manta pesada i fosca i que a més ho justificava dient que la culpa era seva, per estar allà, per viure, per respirar, per caminar, per voler anar cap allà i no cap a un lloc que ni la pròpia manta negra sabia indicar. Fes el que fes la culpa era seva. Si movia un dit la culpa era seva. Si parpellejava o si agafava massa aire per respirar la culpa també era seva. Si badallava, sospirava o feia un moviment massa brusc la culpa era seva i era culpa. Amb totes les lletres amb les que s'escriu la paraula. En el seu cas, el més terrible va ser el gran sentiment de solitud, la sensació d'aïllament. El sentir que estava terriblement sola i que ningú no la podia ajudar amb això. Ningú que no ho hagués passat, és clar. I que, tot i així, qui ho havia de patir era ella i ningú més. Era el seu càstig diví que ningú li trauria perquè era tot seu. 

Havia descartat les pastilletes, de totes les opcions, gairebé les primeres. No s'imaginava perdent encara més el control de sí mateixa ni la seva salut. Ella ja tenia una fera indomable dins seu, que la tenia empresonada en un gàbia de vidre, que no es veia però que hi era. No li calia una altra substancia desconeguda al seu interior perquè llavors ja n’haguessin estat dues, i no volia. Així com a d'altres els hi tocava viure d'altres misèries (que els hi robin la casa, la terra, l'aigua, que els hi matin la família, que els bombardegin el país, malalties i morts de gent estimada, misèria associada a la pobresa de sentiments o de recursos...), ella havia de passar per allò (perdoneu que torni a la primera persona), era la meva penyora. I així va ser. 

Aquella lacra pesada, aquella manta negra, aquell forat negre absorbent amb una massa gravitatòria infinita que atreia qualsevol pensament positiu o il·lusió vana cap al seu nucli m'anava absorbint i xuclant dia a dia. Poder no ben bé a mi sinó als pensament que jo tenia llavors per així anar arribant al nucli de la qüestió, al que sí era real, em va ensenyar a saber distingir entre la llum real i la que no ho era. Un procés dur, donat que es creu que els forats negres tenen tal massa que xuclen fins i tot la llum! Difícil sortir-me’n, però interessant poder dir que penso que conec el meu propi forat negre, com si l’univers m’hagués concedit el privilegi d’estar-hi en contacte, flotant, entre galàxies properes i més terrenals i les haguès atravessat totes. Poder ha estat l'efecte de túnel quantic que desconnec però que acabo de llegir a la Viquipèdia i sembla interessant.

Apropar-se a la mort, encara que sigui interior, també ens apropa a la vida. 

jueves, 26 de octubre de 2017

La importancia de la tercera via


Com a dona en descobriment, donat que la feminitat és la faceta del meu poliedre personal que més temps m'està portant descobrir i pulir, penso que això que vaig a dir és important i que no tothom ho entendrà perquè penso que no estem acostumats a pensar i a sentir en clau femenina i encara molt menys a assumir les conseqüències que tot això implica.

El pensar femení obre mires i fronteres, exerceix i exigeix el dret de igualtat i solidaritat només pel fet de mirar el món sota una nova perspectiva, "des delr marges", com diu una sàvissima amiga meva. Així ho fan també d'altres lluites lligades a les ètnies no occidentals o a la pobresa. Molts cops aquestes tres lluites s'entrellacen, passa massa sovint, i ens trobem amb una dona indígena i pobra, quin deliri. I perquè no dir-ho, quin martiri. El pensar i sentir femení coordina, no cohibeix. El pensar i sentir femení coopera, no competeix. El pensar i sentir femení col·labora i no causa efectes col·laterals en el seu entorn. El pensar i sentir femení col·lectivitza i no acapara. I també cocrea, no col·laciona ni premia perquè existir i estar vius ja és un premi en sí mateix que val la pena de ser compartit. El fruit de l'esforç col·lectiu és del més dolç que hi ha, i això ja ho sabem tots. 

El "femení", em permeto el luxe d'usar-ho com a nom, no hagués permés mai pèrdues pel camí perquè tot es recicla, fins i tot els mals humors. He mantingut converses interessant aquests dies i he passat per diferents estats d'ànim i d'opinió però només una visió clara és la que s'ha mantingut de principi a fi en el meu conscient com a dona, que és el que sóc i el que em sento. En tot aquest procés han faltat veus i visions, i pensars i sentirs femenins. Trobo a faltar més Colaus i més Carmenes arribant a organs de govern centrals i liderant procesos de diàleg que comencin a tenir cap i peus i que comencin a assemblar-se a una democràcia real. 

He cregut necessari sacsejar un cop més passat, present i futur dins meu i entendre que, sense un profund sentit del bé comú ,en temps de crisi i de tensions l'únic que generem és més crisi i més tensions. I que, com diu una amiga, als avis i les àvies "deixem-los que descansin en pau" i deixem d'utilitzar el passat per justificar el present. Estem al moment actual i és temps de diàleg intern i extern. Per molt mal que ens faci, és hora de parlar amb els nostres dimonis interns i pregunta'ls-hi què volen. 

Aquests dies he pensat en el 15M i me'n he adonat que aquella sí que era una revolució del poble i  allà sí que els mossos van desallotjar la Pl. Catalunya a cops de porra. Això sí que va ser un ultratge a Catalunya i al món. Un moviment solidari, d'arrel, jove i feminista i no racista i anticapitalista que queda reduït i desacreditat a base d'insults televisius, en els que TV3 va participar, recordeu!,  i que va anar quedant reduït al imaginari col·lectiu que s'excusava dient que encara no erem prou bons o transformats en partits polítics de poca monta perquè no calen en el discurs hegemònic televisiu.

Quan vaig anar a la manifestació contra el terrorisme arrel dels atemptats de les Rambles vaig tenir un mal presagi. Digueu-me anticuada o purista però jo sí que tenia por (i en tinc) a l'odi, a la ignorància  a la intolerància i a mi no em va agradar veure barrejada la política dels colors i les banderes amb els drets humans, que hauríen de ser ben blancs i ben respectats arreu. No m'agrada perquè és un ultratge als valors fonamentals que compartim com a humanitat. 

Quan vaig cridar, a la manifestació del Sánchez i Cuixart, que els carrers serien sempre meus/nostres  i "llibertat!" "llibertat!" de cop me'n vaig adonar que alguna cosa anava malament dins meu. Que aquell crit no corresponia al que jo realment sentia i em vaig preguntar perquè. Els carrers no eren tan meus com del home que hi havia al meu costat, perquè jo era una dona, i tothom qui ho és sap que, a la nit, s'ha d'anar depressa per si un cas i que no es pot anar vestida depen de com si no vols que es creguin amb dret a tu (així és com és de dur l'assumpte) i que no tenim tan dret visual ni espacial quan anem pel carrer. Així que no! els carrers no són tan meus com teus. 

I allà vaig començar la deconstrucció d'aquest moviment que fins que no inclogui totes les sensibilitats (és complex però és possible) no serà un moviment del poble, com sovint es diu. Serà el moviment com sempre d'uns quants. Això ens ha servit per aprendre molt d'aquests quants, i ara què? Escoltem altres sensibilitats o ens quedem amb les nostres i prou?

---


sábado, 25 de febrero de 2017

Hoy estamos de rebajas, un poema para el alma femenina!

Mi alma se cubre

Tus ojos me queman
Tu rostro
Tu pelo

Mi alma se cubre
Sin fuerza
Sin gracia

Tus manos se muestran
Tus muslos
Tu aire

Mis gestos se agotan
Se ahogan
Se matan

Tus labios me hieren
Tu voz
Me amordaza

El mundo es olvido
Me disloco
¡Me he ido!

¿Y mi casa? ¿Y mi luna?
¿Mi abuela?
¿Mi plata?

Llevo amor en mi vientre,
Dijo un día,
La abuela

Lo busco…
No encuentro
¡No puedo sentirlo!

Un leve susurro,
lo palpo,
lo mimo

Lo mezo
De un lado a otro
Le canto al oído

Me agradece
Indicando
Cuál es el camino

Recojo Mi alma
Y me pongo el abrigo.

Avui que és carnaval, em despullo jo també!

Avui que és carnestoltes i tothom està fent l’indio pel carrer se m’acudeix que jo tinc ganes de fer-lo al paper. Una disfressa ens serveix per expressar tot allò que queda inexpressat dins nostre per A o per B com per exemple frustracions sexuals diverses, la nostra part més homosexual explorada o no, la nostra part més puta, més diva, més el que vulguis o com li vulguis dir…De la mateixa manera, jo avui em despullo, faig un streptease davant de tots vosaltres i ho faré d’una forma totalment honesta.

Últimament comparteixo opinions força íntimes per Facebook. Per contra del que podria semblar, que això és un exercici arriscat i que em torna més vulnerable davant la opinió dels altres, és ben al contrari. Aquest senzill exercici m’allibera moltíssim. Sento que ja no cal fingir més ni tenir por del que pensaran. Avui vull fer un crítica oberta als meus pares per no saber educar-me millor. No criticaré a tots els pares del món perquè no els conec a tots i em duria massa temps però puc criticar als meus amb coneixement de causa fonamentada en 30 anys d’experiències compartides. Potser pensareu que no em dec haver sabut espavilar bé, que sóc una vividora, a spoiled child o nena mimada com diríem aquí, una persona de difícil adaptació. Penseu el que vulgueu però escolteu el que tinc a dir, que penso que és interessant. Sóc filla única, espero que això no sigui problema. A mi m’agrada perquè aquest treball d’investigació ha estat molt més fructífer perquè tota la pressió que es divideix normalment ha recaigut sobre la meva persona. Els fills i filles úniques també tenim mèrit i no sempre estem mimats com voldríem, que consti.

Sé que els pares tenen aquesta aura sagrada que no es pot criticar, de fet es la base d’organització de les nostres societats patriarcals, capitalistes i injustes.
No m'agrada ser la font i fi de tots els frustres dels meus pares però des de que sóc ben petita arrossego alguna cosa que d’alguna o altra manera em lliga a aquestes sensacions de responsabilitat o deure, abans fisicament, més tard mentalment i ara és més subtil la energia però hi és. Se que una part és seva, és tota aquesta culpa que han fet recaure sobre mi. Sé que me’n hauria d’haver desfet ja de tot això però també sé que ha estat impossible fins a dia d’avui aconseguir-ho i no és que no s’hagi intentat, eh?. La seva ombra em persegueix com la del Lucky Luke. I diràs que això li passa a tothom. És clar, però jo explico la meva història. 

Des de petita vaig assumir que el que ells sentien era responsabilitat meva, sí, has sentit bé, i sense germans, tot per mí fins al dia de la seva mort. Amb això em plantejo qui és més lacra per qui? Pares per fills o a la inversa? Doncs sentia que havia de remoure cel i terra si volia no tenir la sensació de por i tristesa constant. La seva caqueta emocional que queia sobre mi per resumir, vaja. Mai ho acabava d’aconseguir però la esperança ja se sap que és l’últim que és perd i és ben veritat perquè fins als 25 o així encara la tenia i no va ser fins a aquesta edat que vaig desistir. Creia que els podia canviar i per tant canviar-me a mí i canviar la meva vida. Ara no és que pensi que no puc canviar, ben al contrari, però sento que ja no passa per ells el canvi, que està en les meves mans. Actualment encara sóc jo que començo baralles quan dóno la meva opinió per alguna cosa, fet, comentari que passa a casa seva. Potser ja no m’hi hauria de ficar en el que fan i deixen de fer, però no ho puc evitar encara. És un defecte meu de garrafa i l’assumeixo totalment. De fet és el que ara se m’emporta la vida, aquesta causa perduda d’ajudar als altres a ser millor persones. Per així estar jo més còmoda.  

Actituds masclistes (no només evidenciades per homes), actituds violentes, ja conegudes. Em queixo encara avui dia ja a prop dels 30 i no els agrada, normal direu. Però si no canviem les cases com canviarem el món? Penso jo. Tot seguit me’n recordo que jo no podré canviar-lo tot, que ja porto temps meditant en això i que he arribat a la senzilla conclusió que arriba tothom...adaptem-nos i podrem fer alguna cosa. Resistim-nos i la corrent ens enfonsarà fins a la fi dels fins. No es pot espitjar el riu però tampoc es pot parar. Tot i així em resisteixo a aquest aprenentatge com la que més. Endavant Mònica! Que tu pots deixar anar i que el riu flueixi!

Recordo quan vaig començar a dir el que pensava, quan encara vivia amb ells. Va ser tard poder més enllà dels 20…quan tornava de Erasmus …I de sobte quan comences a obrir la boca i a dir el que penses (als 20 i pico!!!) sovint et trobes amb traves. Alguna cosa vaig dir que directament semblava que no hagués sigut dita ja que tothom es quedava igual després de ser mencionada…com si res passava. També vaig dir coses que no podien ser passades per alt encara que es volgués i que varen despertar comentaris acusadors i profundament feridors en boca de la meva mare com “calla calla, que mataràs al teu pare” i tot això per preguntar, per voler entendre, per expressar el que sentia. Recordo també, ja posats a treure draps bruts, al meu pare dient-me…això mai ho oblidaré... “la vida és molt dura”, “no sé de que vas nena amb les teves idees de bomber…estás més boja” i és clar…jo també he quedat molt malament davant d’ells…no perquè em cregués les bajanades que deien, sinó perquè el meu autocontrol era limitat i doncs els he arribat a insultar ¡sí a les figures sagrades de Déu a la terra que són els pares! i fins i tot vaig emputxar a la meva mare un dia, sense fer-li mal, però la ràbia que no sap com sortir, que no té altres vies d’expressió més treballades, més complexes, més recreades, més ilustres…la violencia parla per si sola. I te’n pots penedir però de vegades ja està fet. I reconec que durant un temps de la meva vida volia matar-los de la rabia que sentía. I tot això no ho dic per explicar la meva vida, estic fent un retat verídic de coses que han passat a casa meva per si a algú li pot servir. És un aprenentatge al que porto molt temps donant voltes. La rabia i l’odi cap a la estructura sagrada que representen els pares era quelcom que no contemplaven ells ni la societat sencera dintre del que fins llavors havia estat el meu caràcter forjat a cop de missatge que entrava directament al subconcient i quedava gravat, ja fos per reforç positiu o negatiu. Si dic el que penso em criden i em castiguen, anotar per no repetir, millor callar. Si dic el que volen sentir em donen premis i em toquen l’esquena, anotar per repetir. Era la  nena bona i plàcida que l’església laica del carrer a la que vaig assistir, la televisió i els pares i l’escola m’havien ensenyat a ser. I també el estat, que al cap i a la fi se sosté sobre les mateixes injustícies i sobre els mateixos jocs bruts que les cases de tothom. De la mateixa manera que he sentit i sento ràbia cap als meus pares molt cops, sento la mateixa ràbia per molta de la gent que ens mana amb tanta frivolitat, amb tant despreci, amb tanta injustícia cap als que som com ells. Em fan fàstic.

La violència vol sortir i diu de nosaltres. I vivim en un món tan tremendament violent que em fa pensar que tots estem parlant, expressant coses. Tots estem dient…mira a mi que m’han ensenyat…i mira a mi que m’han dit que he de fer..i mira a mí el que m’han fet... ara quan et despistes t’ho faig a tu. Tots som reflexos del que veiem…ens fem de mirall uns als altres. Això que ha passat amb el rapero mallorquí, no és casualitat. Que parli amb tanta ràbia, jo ho entenc, ho puc entendre perquè em sento identificada amb la ràbia que expressa. Jo entenc a aquest noi, el comprenc perfectament. És un mirall perfecte d’una societat violenta i injusta i em fa sentir bé que hi hagi gent suficientment sensible encara per sentir que el que estan usurpant també és seu, també és nostre. Tant de bo fóssim tots plegats més sensibles a aquesta violència i tant de bo la sabéssim transformar en quelcom útil per entendre millor el món, com una cançó que rima!…El rap, la poesia del s. XXI, llibertat d’expressió que sembla que ens volen quartar també. Però no serà així, seguirem cantant i jo seguiré cantant les 40 als meus pares...la vida segueix.

En general, i per acabar que a mi també se’m fa tard per a la filosofia, no pensem per nosaltres mateixos perquè portem massa dolor a sobre i perquè intentem amargar la nostra vulnerabilitat, el nostre dolor, el que realment som també. La part fosca que som l’amaguem perquè no volem que els altres la vegin i ens facin mal per ser imperfectes. No ens adonem del mal que fem per amagar aquesta part i culpar als altres per tenir-la i per no saber que fer amb ella ni com tractar-la per a que no segueixi ferint-nos ni ferint els altres. Jo faig mal perquè em venjo del que em van fer a mi. Algú hauria d’aturar la roda, no? Abaixar el cap, perdonar. No reaccionar més...Eina: perdó! I no sabem com perdonar!!!! Jo porto anys intentant-t’ho!!! Yoga, meditació, ducha d’aigua freda cada matí!!! No en sé, i em perdono i perdono encara amb dificultat. Estic aprenent a despullar-me sense sentir-me vulnerable.