La vida ens va portant per diferents fases i en totes hem de saber deixar enrera certes coses, persones, situacions i perdonar, tot i que de vegades ens costi. Això no vol dir oblidar els nostres somnis o oblidar-nos de qui som, ni molt menys. De fet, és molt més fàcil perdonar des de la nostre integritat i el nostre instint que quan estem completament desconnectats, en mode 'supervivència' i tot ens irrita, o ens descol·loca o ens fa por. Tots fem el paper de víctimes molts cops a la nostra vida, i també d'agressors, ja sigui cap a nosaltres o cap a altres, que al cap i a la fi acaba sent el mateix en termes pràctics.
El perdó diuen que és molt difícil de donar (i de donar-nos-el), però no ho és tant. Clar que hi ha situacions molt fortes de violencia, abús, negligencia de les nostres necessitats físiques i/o emocionals i psíquiques on aquest perdó pot ser més difícil de trobar i d'oferir però és tota la estona dins nostre, esperant a ser donat. Si som capaços de connectar amb la nostra essència aquest procés és automàtic, com en els nens. El que realment som, els que ens fa feliços, el que venim a oferir a aquest món és l'únic que ens pot salvar de caure en el rencor, en el ressentiment, en la culpa i en emocions negatives en general siguin del tipus que siguin. És la única forma perdurable, integral i sana. Mentre reneguem de nosaltres mateixos seguirem renegant de l'exterior. No té més. I podem fer-nos molt infeliços en no acceptar-nos com som.
Podem passar llargs periodes de la nostra vida intentant encaixar en el que ens han dit que és 'el que ens pertoca', 'la nostra missió a la vida', i 'el que s'ha de fer', tot això que té un toc tan obscur perquè restringeix el nostre dret més bàsic que és el de la llibertat ja no només física sinó mental/emocional i espiritual, clar que sí. És una agresió tremenda i brutal que es considerada normal en la nostre cultura i que es du a terme de pares a fills, en les relacions de parella, en les relacions amb els animals, de vegades en les relacions amb els nostres amics, etc. I culturalment no està condemnat ni mal vist en general. Per trencar aquest motlle que sovint ens fa tan infeliços a uns i altres (i això no vol dir abandonar-ho tot o potser si, pero sobretot certs patrons) primer hem d'apendre a respectar la nostra propia llibertat interna, el nostre impuls més pur i veritable sense pors ni prejudicis, si volem ser lliures i feliços i fer als altres tan lliures i feliços com nosaltres ens sentim. Evidentment ens podem equivocar, però la equivocació en base a una elecció feta en llibertat és més dolça que si la elecció l'han fet per nosaltres, això és així diguin el que diguin per la tele.
Tot sovint a més, quan no estem connectats amb nosaltres mateixos ens comencen a passar coses que no ens agraden. Res en surt bé i sembla que la vida ens doni carabasses. Ens podem sentir malament, utilitzats i menyspreats quan això passa. Llavors, com diu un llibre d'una autora valenciana (Rosetta Forner) que segueixo de tant en tant per youtube, ' Cuando la vida te da calabazas, ha llegado el momento de ponerse las alas'. Que passa que sovint tenim la tendència equivocada. Ens donen carbasses i la nostre mentalitat un tant negativa, força supersticiosa i molt victimista diu que 'allò o quaslsevol altra cosa no era per nosaltres', que 'ja estem farts de tnat intentar i que ens surti malament' i que 'la felicitat és per altres'. I allà ens quedem, però seguim pensant en els nostres somnis sense realitzar, de tant en tant o asiduament. Segur que us ressona.
Doncs és aquí on aquesta autora diu que ens cal posar-nos les ales i jo penso que la lectura de la 'crisis' vista com a oportunitat és genial, mostra una saviesa i un esperit de superació que si logrem cultivar ens pot fer insuperables en els nostres reptes diaris sempre amb saviesa i connectant amb nosaltres, no prenent decisions a la babalà, que de vegades també s'ha de fer per trencar la rutina. Ens pot portar a quotes vitals que mai haguéssim planejat i ens pot demostrar que sí que ens mereixem el millor i que quan ens arrisuqem és quan respirem i quan vivim. No vol dir està sempre a tope, ni mentir-nos a nosaltres mateixos. Cal un equilibri i una escolta del cor que es poden cultivar amb la meditació i el yoga.
Hi ha coses que igualment ens faran mal i caldrà plorar-les, hi ha coses que no surten bé a la vida, fa rabia i cal perdonar-les. Hi ha coses que no ens agraden i cal expressar-ho assertivament. Ja està. La vida no ens demana més. La vida no és un sacrifici, i si s'ha tornat un sacrifici cal pensar perquèi que estem fent per a que això sigui així. Per l'altra banda, per tenir la energia adecuada per fer tot això hem d'estar fortament connectats perquè sinò al mínim contratemps entrem en còlera, en desesperació o en por. I és això el que hem d'observar. Com de receptius estem amb la vida que protem? Si ens fa felços, si le spersones, les feines, les coses que tenim ens fan feliços i si hi ha quelcom que podem millorar doncs..fer-ho. Sense demanar permís. Fer-ho. No esperar més i no seguir-nos torturant. I les excuses vindran al cap. Moltes algunes smeblaran insuperables. Pero despres per adonar-se que no era per tant. que tot estava al nostre cap i que som molt mes feliços quan som lliures.
És l'únic que l'univers ens demana. Només hem de saber ben bé que volem i ja està. Sovint les senyals són inequívoques i ens vénen imatges, paisatges idees al cap un i altre cop, sobretot quan estem relaxats ara a les vacanses i sovint també per això les ocultem, perquè són tan recurrents que ens fa por. Un i altre cop en un exercici de desgast ben tonto. perquè la mateixa energia la podriem gastar per arreglar els problemes que ens vagin sortint en aquesta vida que 'imaginem' tan complicada i díficil i de mentres (en els interticis) ser feliços! Toma ya! quina màgia, no? Doncs no. Es connexió de l'esperit. És estar allà on està el nostre cor, la nostra ànima i per tant tot el nostre èsser. Res més que això.
No se'ns demana res més. Fins i tot quan tenim fills, si som persones connectades amb nosaltres els fills aprenen a valorar-se primer a ells que al altres. A tenir un ego sa. No caiguem en trampes culturals de sobreproteccio dissenyades també amb un fi de fernos dependents i esporuguits. Si algú s'ha d'espavilar s'espavila, tingui la edat que tingui, o no? No dic posar a treballar els nens pero si que es responsabilitzin de les seves coses i recordar que si no ens estimem a nosaltres mateixos no podem estimar. Que ens hem de donar tot el temps que necessitem i que es una forma d'ensenyar a l'altre que ens valorem i fer que ens valorin. La resta no serveix de gaire en la vida i sobreprotegir no és estimar i mai ho serà.
