Néixer en una família conflictiva emocionalment o amb un conflicte intern major no resolt no és fàcil. Evidentment, no parlaré d'altres tipus de conflictivitats més físiques perquè les desconec completament i perquè de ben segur ficaria la pota. Però quan parlo de conflictivitat i d'abús emocional ho dic per experiència pròpia ja que no m'atreviria a parlar d'un tema tan complex i controvertit, susceptible i delicat sense tenir una experiència pròpia a les esquenes i sense haver digerit una part gran del bolus. El que passa és que segueix quedant malament parlar d'abús perquè sembla que la persona s'estigui victimitzant, o perquè només es pot fer quan l'abús ha estat terriblement greu, però jo estic en desacord. Escriure o compartir-ho amb altres persones que hagin o no passat pel mateix senzillament pot estar sanant la persona que escriu i donant informació valuosa o rellevant a la que llegeix. Aquesta comunicació portes enfora de vegades ressona de formes ben particulars i curioses.
Per sort, després de molts anys d'intentar entendre perquè no em podia treure la meva infància del cap al llarg de tot el dia he aconseguit comprendre amb profunditat que això era degut al mal que havia patit, que s'havia quedat al meu cervell en forma de pensament persistent que no em deixava en pau. Llavors, em vaig adonar que, més que seguir igual infinitament o que preguntant 'PERQUÈ?' al meu exterior el que havia d'intentar era comprendre ben endins per poder acompanyar totes aquelles emocions ferides i dur-les cap a un port més saludable dins meu, i que la única que veritablement tenia el poder per fer-ho era bàsicament jo, tot i que l'ajuda m'ha ajudat molt i encara ho segueix fent. I no ha estat gens fàcil, i menys fer-ho des d'un lloc amorós o respectuós, ja que justament són aquestes veus crítiques i persistents dins d'una mateixa les que causen el problema i bloquegen la solució al mateix temps.
Em queda encara camí per recórrer però si miro enrere me'n adono ara, després de 10 anys, que n'he recorregut un bon tros, d'aquest camí de re-coneixement emocional i que n'estic, com no podria ser d'una altra manera, orgullosa per tot el que ha significat i significa per mi a nivell d'aprenentatge sobre mi mateixa i sobre la vida. Per exemple, una de les coses que he après i que més m'ha sorprès és que el cervell, a través del cos, és una base de dades immensa que ens guarda un seguit d'informació estructurada catalogada amb estímuls al voltant de les relacions que hem anat vivint i aprenent en el món des del dia que vàrem néixer ja que el nostre instint d'aferrament a les persones que ens envolten, en contra del que s'ha cregut durant molt de temps, és un estímul primari. També es parla de que el vincle ja existeix durant la gestació i que ja afecta a la o al recent nascut, tema ben interessant que encara no he tingut temps d'investigar.
El que sí que puc assegurar és que tot allò que ens passa (lo subjectiu) s'objectivitza i s'estructura a partir del que vivim de ben petites i petits (això ara mateix ja està més que dit i comprovat per la neurociència) i que, si allò que vàrem viure per A o per Z no era sa, afecta a la resta de la nostra vida, A NO SER QUE ENS HI POSEM DE DEBÓ. El fet de canviar estructures mentals que s'han generat tan d'hora en el nostre procés evolutiu com a persones exigeix molt de compromís i força de voluntat amb una i per una mateixa. L'ajuda ajuda, com hem dit, però s'ha de tenir clar que, al cap i a la fi, qui pot i ha de fer la major part de l'esforç de canvi és una o un mateix. Mai m'hagués pensat tampoc que jo podria arribar a entendre i a parlar d'aquest tema des d'una posició de força autonomia ja que em van criar en base a uns principis ben diferents, que eren els que els meus pares coneixien, i que encara em segueixen agafant, i seguiran fent-lo segurament, per sorpresa.
Penso que val la pena fer aquest camí tot i que hi hagi moltes corbes, algunes pujades i tot i que l'asfalt de vegades sigui enganxifós (pot ser molt enganxifós de vegades...) perquè acaba representant canvis interns reals i profunds, és a dir més permanents, en la manera de viure'ns i de llegir-nos i també vull dir que jo començava de ben abaix. Els meus amics i amigues ho poden dir. La meva intel·ligència emocional cap a mi i cap als altres era ben baixa quan ja en tenia 21. La major part del temps no entenia el que em passava ni el que volia i senzillament estava en una muntanya emocional que pujava i baixava i allà m'hi quedava perquè no sabia que més podia fer. A aquella edat va ser quan vaig començar a anar a la psicòloga per primer cop, tot i que als 18 anys ja havia sentit un conat del que era la punta amenaçant d'una depressió que em sobrevindria als 25 anys, quasi sense avís previ. Allò em va 'inhabilitar' com a persona social i laboral durant més de 3 anys de forma accentuada i durant 5 més, aproximadament, de forma més o menys persistent, ajuntant-se, quan es veien les primeres llums del túnel, amb l'inici de la pandèmia que hem patit totes i tots.
El que vull dir amb això és que a totes ens pot passar i que, després de l'experiència que jo he viscut i com s'ha allargat en el temps en part per no trobar suficient ajuda al meu abast o no tenir els recursos per buscar-la, penso que hem d'estar més preparades i preparats del que actualment estem per a les malalties de salut mental. Penso que són unes grans desconegudes i odiades o silenciades, digues-li com vulguis, penso que no se'n saben ben bé les causes tot i que jo us en he apuntat unes quantes més a dalt, i penso, sobretot, que el dret a la salut sigui aquesta del tipus que sigui, és un dret que hem de lluitar encara que ens ocupi temps i energia perquè és el dret a una dignitat vital i personal bàsica i que no hem de fer-ho només quan ens toca de prop.
Sense anar més lluny jo em plantejo actualment, després de tot, formes en les que poder ajudar a les persones perquè, si passen per quelcom similar, si més no, no se sentin tan soles com jo em vaig sentir en el seu moment. Això penso que és quelcom petit que pot canviar moltes vides de moltes persones i de les seves famílies corresponents.
Hi esteu d'acord? Teniu experiències similars? Expliqueu-me-les si voleu. Parlem-ne, que segur que tot i que faci mal, serà la manera de cuidar-nos per finalment curar-nos.
Gràcies,
