Després de
pensar-m'ho força, reobro bloc. Per què crear-ne un altre?
Vaig
comprar un domini que es diu piensoenescutoides.com. No sé per a què. Els
escutoides són aquestes cèl·lules epitelials que tenen forma de cilindre o
prisma més aviat però retorçat i que encaixen a la perfecció entre elles i
permeten la versatilitat que té la pell, excepte quan et foten un pessigada que
llavors estaria bé que escopissin verí les cèl·lules, cosa que de moment no
fan.
Suposo
que vaig comprar el domini web perquè necessitava senzillament gastar els
diners (tinc al·lèrgia a veure'ls al compte) i ara us explicaré perquè em
passa això de gastar suposadament. Això últim és perquè segons les teories, jo
com a dona no tinc res a fer amb el diners (perquè no en sóc digna), o els
diners em porten problemes perquè se m'apropa gent inapropiada que me vol fer
mal: la meva àvia es va quedar orfe als nou, encarregada de dos germans majors
i un avi cec de la guerra de Cuba i va haver d'aguantar (n'estic segura!) tots
els pretendents pesats i pobres homes del poble on vivia (un poble de mala mort
al centre de Palència a Castella Lleó, que es diu Hermedes de Cerrato, tots
tirant-li la canya desaforadament, n'estic segura perquè la meva àvia era molt
guapa. I això és perillós o ho perceps com a tal si has vist a la teva mare
morir a mans d'un altres homes uniformats, o qui voldria saber a parlar d’home
mai més a la seva vida? I de sexe després d’haver presenciat una violació de
petita. Més problemes que aquests ja no en pots tenir, oi? o si? bé sí doncs,
quan et fas gran et toca passar pàgina i casar-te i tenir un home més a la
casa, una boca insaciable més a qui alimentar. Un altre penis a qui acontentar.
Ho deixo. Jo també ho hagués deixat àvia. De vegades és millor viure sota un
pont i que ningú se t'apropi amb cap intenció i passar desapercebuda que no
aguantar depèn de què. I més. Jo també vaig aprendre a mentir i a quedar bé per
sobreviure, iaia. Com tu, com tothom. Penso en el dia que honraré la teva
memòria, no passant per tots els teus patiments de nou sinó permetent-me ser jo
mateixa i dir i fer el que penso que he vingut a fer en aquest món. De vegades
és molt dur estar sota un pont però afrontar el dolor dia rere dia també. Quan
no saps perquè però tot et fa mal, tu m’entens iaia. I és clar que m'entens,
iaia. És clar que s’entén.
Per
altre banda, es veu que malgasto els diners per la banda de la família paterna
perquè el pare de la meva àvia, el meu besavi, va haver de fugir d'un poble de Palència
del que no recordo el nom vila...(ho preguntaré) amb tota la família, inclosa
la meva àvia que potser tenia dotze anys llavors, a un poble anomenat Sant
Cebrián de Campos, on la meva àvia treballava com a minyona per a una casa de
gent rica a qui servia i per a qui cuinava. Crec que eren russos però ara no sé
si aquesta dada és real o fantàstica. Tan és. La qüestió és que allà van anar a
parar tota la família i així van poder salvar el pèl. Tot un miracle. La meva
besàvia materna i besavi matern no varen tenir tanta sort i els varen pelar pel
camí. A una rapada i violada, morta dessagnada d'un amb el temps deduït avortament
espontani sense atenció mèdica, per vergonya, tancada a casa. Perquè avortar de
fastig (o de qualsevol altre cosa) estava prohibit als ull del senyor. I a
l'altre, el besavi patern, perseguit i clivillat probablement en qualsevol
marge de carretera, tot i que la llegenda diu que va fugir a cavall i va
arribar a la frontera amb França però li va agafar apendicitis i allà és va
quedar fregit el pobre. Sense família i sense res. Altre cop, la vida o les
pertinences, i a triar. Amb l'apèndix inflamat. No es que vulgui fer broma de
les meves arrels, déu em guardi (arrels profundament cristianes per altra banda,
ja ho veieu) que estaria fent burla de mi mateixa però és que de vegades les
històries arriben tan transformades que és complicat atorga’ls-hi un lloc just
i precís i ens hem d’acontentar amb un lloc aproximat, negociable.
Bé,
de vegades sí que cal rentar-li la cara a les coses velles, com a aquest bloc,
però no em sembla tan despreciable el que he explicat al llarg d'aquests anys
aquí, perquè entre altres coses ha estat del tot cert i del tot cert que sentia
el que escrivia en cada moment que ho feia i això té molt valor. Volia
assenyalar que tot i que no tinc ganes de crear situacions dramàtiques a la
meva vida en creo constantment i que sé que això no deixarà mai que jo sigui
una estrella de la literatura, ni que m'hi acosti probablement, perquè és molt
cansat i requereix molta energia, el drama. Arriba un moment que la voluntat de
fer alguna cosa interessant amb el que un és defalleix, imagino, i s'imposa la
tristor de conformar-se amb el que un és, certament, sense màscares. Què
incòmode! No? Però també he de dir que a mi conformar-me se'm dóna fatal i per
tant visc en una constant disconformitat amb el que sóc i el que penso i el que
veig i el que sento. I això si que és incòmode. I alhora apassionant.
Encara
no ha arribat el moment als meus quasi trenta-dos anys ja, de totes formes
començo a ser el que se'n diu realista. Potser començo a adonar-me’n que cap
truc de màgia fantàstic em salvarà del que he viscut. Tampoc penso que cap truc
de màgia fantàstic em dugui allà on vull ser sense esforç. L'únic que
m'atreveixo a pensar és que amb una mica de sort cada vegada seré més a prop.
Si faig quelcom al respecte...si actuo puc arribar a quelcom similar al que he
somiat tot aquest temps, entre fases de somnis més profunds on entrava en
contacte amb parts meves molt més lúgubres i fosques. És una forma que tinc ara
de justificar el patiment i em serveix, que és l'important. Potser el patiment
existeix només per poder somiar que existeix alguna cosa diferent. I això crec
que és quelcom que m’uneix a la meva iaia. El somiar.
Escriure
m'ajuda a moure el cul del sofà. M'ajuda a moure tota la energia congelada i
fosa en els traumes de quan era petita i en els traumes intergeneracionals.
Aquesta energia interna densa em fa sentir a vegades com si tingués una capa de
plom i ronya que mai acaba de marxar i que sempre reposa sobre la meva fe i
pell, la meva alegria i al·lèrgia naturals i les meves articulacions, ossos,
esquenes i mandíbula i em fa la vida i el dia un xic més difícil. Però ara molt
menys que abans. La consciencia (l'observador) modifica la realitat del que
observa. Si observes amb llum (consciència) modifiques l'observat, pot ser una
energia en forma de pensament dens en un altre molt més lleuger i això t'ajuda
a ser més lleuger i a dur la vida amb més gracia.
No
tinc ganes d'entretenir-me gaire més amb explicacions i teories apoteòsiques
així que us deixo aquest últim paràgraf. Ja sé que culpar al passat, a unes
figures de poder que ja no hi són (o no ho haurien de ser mai més) tampoc ens
porta gaire enlloc. I en canvi ho seguim fent perquè sinó no sabem cap a on
canalitzar l'energia que ens sobra. Els vincles negatius o que ens drenen també
hi són i no es desfan fàcilment. Sovint no tenim rutes cerebrals alternatives
que ens permetin la creativitat, el gaudi. I crear-ne és complicat. I
sincerament, fa pal. Perquè si ens hem de posar a triar entre tantes tècniques
com hi ha per Internet... I posar-se a practicar alguna sense comprovar que és
la millor entre totes. Seria de tontos ;)
