Perfil psicològic d'un dinar de dissabte amb la meva familia

Som tots tres: els meus pares i jo.

La meva mare cuina mentre ni el meu pare ni jo donem cap mostra de voler ajudar.

El meu pare posa la taula. Crec, perquè no me'l miro. Em trobo la taula ja parada no sé com.

Estic massa ocupada repassant tot el que no va bé a la meva vida, inclosa la nata que gairebé em foto fa un moment contra la paret del rebedor comunitari del bloc de pisos on viuen els meus pares, però la veritat que hi ha d'altres afers que em preocupen ara mateix PUNTS SUSPENSIUS, OBRO PARÉNTESIS- com per exemple que sento sola i això s'agreuja quan sento que no puc confiar en els "amics" que tinc aprop, SENTO que només em volen per no estar sols (o per follar amb mi si són tius) però que jo no els importo veritablement (i sento que tot i que no sigui així em sento així que és el que importa), que m'he quedat sense feina i que ningú de la meva antiga feina s'ha preocupat massa (siguem honestos: gens) per saber com estic, que el meu germà retrobat i estimat no em respon ni als e-mails amb bromes i noticies truculentes que li escric per quasi Halloween, que el noi amb el que estava sortint fins abans de l'estiu només vol que el vagi a veure a la illa on s'ha exiliat de forma permanent a surfejar, beure alcohol i ja us podeu imaginar que més només per follar amb mi (no per tenir una relació seria o perquè em trobi veritablement a faltar) cosa penosa tenint en compte que va ser ell qui va decidir marxar de cop i volta i sense previ avís després de gairebé un any insistint en que anéssim a viure junts, deu creure que sóc idiota de veritat aquest tio perquè sinó no m'explico com s'atreveix nit tan sols a parlar amb mí, que estic en recerca de feina altre cop i que en dos anys he estat a tres feines diferents i és possible que estigui a una quarta...i la qüestió és que tot plegat em genera un fort estrés que no tinc ningú, fora dels meus pares, amb qui de tant en tant es pugui parlar, en qui confiar... perquè aquest sistema patriarcal, individualista fa que si arribes a una certa edat i no tens parella et sentis sola i culpable d'estar-ho PUNTS SUSPENSIUS, TANCO PARÉNTESIS. 

Tornant a la realitat, el meu pare pregunta: - Què hi ha de primer plat? La meva mare respon: - Res-. I seguidament ens indica que és una broma, de molt mal gust al meu parer. Seguidament, la meva mare treu uns espaguetis del forn fets a la carbonara i una safata (crec que és un plat gran) amb dos llenguados ben grossos postrats al bell mig i recoberts d'all i julivert fregidets. També hi ha una amanida grossa al centre de la taula feta amb tomàquet, ceba, pipes, panses, olives i...enciam. Durant el primer plat tot va més o menys bé i aconseguim repartir el formatge gratinat sense que s'encenguin les alarmes. El problema ve amb el segon plat perquè està clar que només hi ha dos peixos i tres persones i això s'haurà de solucionar d'alguna manera. 

El primer signe patològic arriba quan el meu pare es serveix un peix sencer tot conforme, sense cap signe de culpabilitat aparent ni dissimulada i sense preguntar tampoc perquè hi ha només dos peixos o si s'han de repartir d'alguna manera. Jo he arribat a la conclusió que la meva mare té la trista costum de treure dos peixos per a tres persones i no dir res perquè així ella té el poder únic i intransferible de saber com es repartirà allò i si ens quedarem amb gana o no (i tenir poder sobre l’estómac i el cap dels altres és tenir molt de poder) i també, al mateix temps, pot fer-nos sentir, poder sense voler conscientment, com ella vol, com si alguna cosa dolenta anés a passar en qualsevol moment si no ens comportem com ella espera de nosaltres. És una manera molt violenta d'educar-nos des del meu punt de vista i afecta directament a la visió de carència generalitzada que tinc sobre el món, encara que no ho sembli i no és victimisme o poder sí, però també és realitat. I mentres això passa al meu cervell algunes empreses se'n aprofiten perquè veuen les oportunitats i l'abundància molt més clarament que jo i jo no em puc defrensar contra això tota sola com em sento i crec que estic. És quasi tan violent com matar animals per alimentar-nos però aquí sóc conscient que barrejo dos grans temes tabú d'aquest món malaltís com són les guerres i la fam de generacions passades i l'afectació de la histèresis en la nostra història present i l'antropocentrisme que fa que ens estiguem carregant el planeta i tot que és viu sense pensar en les conseqüències del demà.  

El problema arriba ara, quan jo finalitzo el plat d’espaguetis (vaig lenta...), el meu pare està entretingut amb el peix injustament robat i jo veig de sobte a la meva mare procastinant i dissimulant mentre espera que jo acabi. Joc perillós, em dic cap endintre meu. Entro en ira directament. Ja em perdonareu però sóc una dona furibunda i airada en aquests i molts altres moments perquè ara ja sé el que ve, ja ho he viscut i no m'agrada gens. Ara faci el que faci em tocarà rebre i rebre no sempre vol dir que et facin pam-pam al culet com a una nena petita, pot voler dir moltes altres coses. En aquest cas concret se m'acuden bàsicament tres: si me'l menjo sencer perquè considero que ella ja ha acabat fa una estona i no n'ha volgut em farà sentir culpable amb la mirada, els gestos, es posarà incòmoda o s’aixecarà de la taula en un senyal de desaprovació (ja sabeu que el llenguatge no verbal parla més i més clarament que l’altre), o bé, si li pregunto si vol la meitat em farà sentir invisible ja que no respondrà directa i clarament sinó que ho farà amb tot tipus d'evasives que finalment acabaran carregant la última responsabilitat de decidir si ella es mereixedora de menjar peix o no en mi, cosa totalment injusta,evasives tipus: A, però no els vols sencer? Bueno, si tu no el vols sencer...No, no et preocupis que jo ja en menjaré després per sopar (amb miradeta de xai degollat, que no sé si existeix però és molt visual i que per molt que vulgui m'afectarà a la digestió del peix, sigui ja sencer o mig, que a aquestes alçades ja em deixa d'importar). O bé, si li poso la meitat del peix al plat a la força en un exercici de cuidadora que és evident que no em pertoca (al menys pel moment i per sort) m'hauré de preparar a sentir-me com una merda amb mi mateixa per haver traspassat els límits del que penso que és just i correcte perquè si jo he de treure les espines i compartir el peix el meu pare també ho hauria de fer o la meva mare podria haver alertat de com es repartia el peix abans que el conflicte ja estigués sobre la taula, no us sembla lògic el meu raonament?

En mig de tot això, i per acabar-ho d'adobar, comencem a parlar d'una forma natural sobre que comença el fred, cauen les fulles, que ve el novembre i que per tots sans és l'aniversari del meu pare i que en farà 66 (quin bon número) i acabem parlant que el dia 31 d'octubre rebrà els resultats d'una biòpsia de pròstata que li han fet, amb el subsegüent estat de intranquil·litat que això genera i més en mí que no tinc informes de seguiment exhaustiu d'aquesta part del cos del meu pare. Qui treu el tema? Jo no i ja sabeu com són els vells, no et pots ficar amb ells si volen parlar de coses de salut perquè llavors et miren com si fossis una persona cruel i perversa, que els hi queda a ells si no es poden victimitzar en el tema de la salut? encara que sigui en el moment que no toca i de formes no gaire adaptades a la sensibilitat dels altres. Més tard, m'assabento que hi ha un altre peix a la nevera, gràcies a déu!!! no estem en guerra, ni som pobres, ni estem en "racionamiento", que no me'n ric que sé que molta gent va passar molta gana, gent de la meva sang i de totes les sangs i que és penós el que un pervers/cruel/malvat de veritat pot arribar a fer amb un país sencer, però en aquell moment l'únic que penso és que podem menjar tots tres peix, per fi! quin alleugeriment! però l'alegria dura poc...no sé com ni perquè acabem parlant que la meva mare s'ha inflat a mandarines abans de dinar (serà bulímia?) i també parlem de com una falta d'autoestima molt gran (potser, i només indico la possibilitat, en part causada per tant de règim en aquest cas dictatorial) no li permet decidir si s'ha de menjar el peix o no. El peix per altra banda ja està fred i finalment acabem tots els que estem allà formant part d’aquest procés de in-decisió, com si no tinguèssim altres problemes al cap. 

Davant d'una amalgama d'emocions tan indigesta com aquesta ja no em ve de gust menjar cap peix ni cap de res. Bé, sí, agafo una mandarina i mentre la mastego penso que estic al lloc equivocat i al moment incorrecte i que el millor que puc fer és fotre al camp i deixar que aquell puto peix es podreixi allà sobre la taula. I així ho faig perquè demà serà un altre dia, tocarà un altre menú i...tornarem a començar i jo he d'estar preparada. Amén i adéu. 

Regenero el bloc i l'economia domèstica

Després de pensar-m'ho força, reobro bloc. Per què crear-ne un altre?

Vaig comprar un domini que es diu piensoenescutoides.com. No sé per a què. Els escutoides són aquestes cèl·lules epitelials que tenen forma de cilindre o prisma més aviat però retorçat i que encaixen a la perfecció entre elles i permeten la versatilitat que té la pell, excepte quan et foten un pessigada que llavors estaria bé que escopissin verí les cèl·lules, cosa que de moment no fan.

Suposo que vaig comprar el domini web perquè necessitava senzillament gastar els diners (tinc al·lèrgia  a veure'ls al compte) i ara us explicaré perquè em passa això de gastar suposadament. Això últim és perquè segons les teories, jo com a dona no tinc res a fer amb el diners (perquè no en sóc digna), o els diners em porten problemes perquè se m'apropa gent inapropiada que me vol fer mal: la meva àvia es va quedar orfe als nou, encarregada de dos germans majors i un avi cec de la guerra de Cuba i va haver d'aguantar (n'estic segura!) tots els pretendents pesats i pobres homes del poble on vivia (un poble de mala mort al centre de Palència a Castella Lleó, que es diu Hermedes de Cerrato, tots tirant-li la canya desaforadament, n'estic segura perquè la meva àvia era molt guapa. I això és perillós o ho perceps com a tal si has vist a la teva mare morir a mans d'un altres homes uniformats, o qui voldria saber a parlar d’home mai més a la seva vida? I de sexe després d’haver presenciat una violació de petita. Més problemes que aquests ja no en pots tenir, oi? o si? bé sí doncs, quan et fas gran et toca passar pàgina i casar-te i tenir un home més a la casa, una boca insaciable més a qui alimentar. Un altre penis a qui acontentar. Ho deixo. Jo també ho hagués deixat àvia. De vegades és millor viure sota un pont i que ningú se t'apropi amb cap intenció i passar desapercebuda que no aguantar depèn de què. I més. Jo també vaig aprendre a mentir i a quedar bé per sobreviure, iaia. Com tu, com tothom. Penso en el dia que honraré la teva memòria, no passant per tots els teus patiments de nou sinó permetent-me ser jo mateixa i dir i fer el que penso que he vingut a fer en aquest món. De vegades és molt dur estar sota un pont però afrontar el dolor dia rere dia també. Quan no saps perquè però tot et fa mal, tu m’entens iaia. I és clar que m'entens, iaia. És clar que s’entén.   

Per altre banda, es veu que malgasto els diners per la banda de la família paterna perquè el pare de la meva àvia, el meu besavi, va haver de fugir d'un poble de Palència del que no recordo el nom vila...(ho preguntaré) amb tota la família, inclosa la meva àvia que potser tenia dotze anys llavors, a un poble anomenat Sant Cebrián de Campos, on la meva àvia treballava com a minyona per a una casa de gent rica a qui servia i per a qui cuinava. Crec que eren russos però ara no sé si aquesta dada és real o fantàstica. Tan és. La qüestió és que allà van anar a parar tota la família i així van poder salvar el pèl. Tot un miracle. La meva besàvia materna i besavi matern no varen tenir tanta sort i els varen pelar pel camí. A una rapada i violada, morta dessagnada d'un amb el temps deduït avortament espontani sense atenció mèdica, per vergonya, tancada a casa. Perquè avortar de fastig (o de qualsevol altre cosa) estava prohibit als ull del senyor. I a l'altre, el besavi patern, perseguit i clivillat probablement en qualsevol marge de carretera, tot i que la llegenda diu que va fugir a cavall i va arribar a la frontera amb França però li va agafar apendicitis i allà és va quedar fregit el pobre. Sense família i sense res. Altre cop, la vida o les pertinences, i a triar. Amb l'apèndix inflamat. No es que vulgui fer broma de les meves arrels, déu em guardi (arrels profundament cristianes per altra banda, ja ho veieu) que estaria fent burla de mi mateixa però és que de vegades les històries arriben tan transformades que és complicat atorga’ls-hi un lloc just i precís i ens hem d’acontentar amb un lloc aproximat, negociable.  

Bé, de vegades sí que cal rentar-li la cara  a les coses velles, com a aquest bloc, però no em sembla tan despreciable el que he explicat al llarg d'aquests anys aquí, perquè entre altres coses ha estat del tot cert i del tot cert que sentia el que escrivia en cada moment que ho feia i això té molt valor. Volia assenyalar que tot i que no tinc ganes de crear situacions dramàtiques a la meva vida en creo constantment i que sé que això no deixarà mai que jo sigui una estrella de la literatura, ni que m'hi acosti probablement, perquè és molt cansat i requereix molta energia, el drama. Arriba un moment que la voluntat de fer alguna cosa interessant amb el que un és defalleix, imagino, i s'imposa la tristor de conformar-se amb el que un és, certament, sense màscares. Què incòmode! No? Però també he de dir que a mi conformar-me se'm dóna fatal i per tant visc en una constant disconformitat amb el que sóc i el que penso i el que veig i el que sento. I això si que és incòmode. I alhora apassionant. 

Encara no ha arribat el moment als meus quasi trenta-dos anys ja, de totes formes començo a ser el que se'n diu realista. Potser començo a adonar-me’n que cap truc de màgia fantàstic em salvarà del que he viscut. Tampoc penso que cap truc de màgia fantàstic em dugui allà on vull ser sense esforç. L'únic que m'atreveixo a pensar és que amb una mica de sort cada vegada seré més a prop. Si faig quelcom al respecte...si actuo puc arribar a quelcom similar al que he somiat tot aquest temps, entre fases de somnis més profunds on entrava en contacte amb parts meves molt més lúgubres i fosques. És una forma que tinc ara de justificar el patiment i em serveix, que és l'important. Potser el patiment existeix només per poder somiar que existeix alguna cosa diferent. I això crec que és quelcom que m’uneix a la meva iaia. El somiar.

Escriure m'ajuda a moure el cul del sofà. M'ajuda a moure tota la energia congelada i fosa en els traumes de quan era petita i en els traumes intergeneracionals. Aquesta energia interna densa em fa sentir a vegades com si tingués una capa de plom i ronya que mai acaba de marxar i que sempre reposa sobre la meva fe i pell, la meva alegria i al·lèrgia naturals i les meves articulacions, ossos, esquenes i mandíbula i em fa la vida i el dia un xic més difícil. Però ara molt menys que abans. La consciencia (l'observador) modifica la realitat del que observa. Si observes amb llum (consciència) modifiques l'observat, pot ser una energia en forma de pensament dens en un altre molt més lleuger i això t'ajuda a ser més lleuger i a dur la vida amb més gracia. 

No tinc ganes d'entretenir-me gaire més amb explicacions i teories apoteòsiques així que us deixo aquest últim paràgraf. Ja sé que culpar al passat, a unes figures de poder que ja no hi són (o no ho haurien de ser mai més) tampoc ens porta gaire enlloc. I en canvi ho seguim fent perquè sinó no sabem cap a on canalitzar l'energia que ens sobra. Els vincles negatius o que ens drenen també hi són i no es desfan fàcilment. Sovint no tenim rutes cerebrals alternatives que ens permetin la creativitat, el gaudi. I crear-ne és complicat. I sincerament, fa pal. Perquè si ens hem de posar a triar entre tantes tècniques com hi ha per Internet... I posar-se a practicar alguna sense comprovar que és la millor entre totes. Seria de tontos ;)