Quan estàs fins als nassos de ser qui t'han dit que has de ser ...

 i trenques totes les teves capes de protecció i surts al món...

<recordo quan tenia 11 anys que tot em semblava extraordinari i tot d'aquest món d'adults que s'obria davant meu em feia pensar que m'ho passaria tan tan bé...
<recordo als 21 quan tornava d'Erasmus i pensava que el món era una merda perquè era tan extraordinariament gran i ple de coses i de gent que jo mai seria capaç d'entendre'l sencer...
<ara als 31 penso que vull conèixer la part d'aquest mon que em toqui, encara que no sigui tot. Lo bo i lo dolent, sense judici.  Potser vaig amb un deceni de retard però m'és igual.

Arriba un moment, hi ha que els arriba als 15, hi ha que als 21 i també als 31 als 41 ..als 50 que ja no pots més de ser allò que t'han dit de ser. Ja no pots més de fer i pensar com t'han dit. Que explotes i rebentes si ho segueixes fent. Que el teu fetge pateix, el teu cervell també...el cor ni diguem. Perquè hem vingut a estimar la vida, ni més ni menys. I ens han ficat tantes pors al cap que no sabem com fer-ho. És absolutament contradictori i quan això passa el nostre cervell sembla que exploti en 1.000 parts. I...com a resultat seguim fent el de sempre.

 Doncs quan dius prou, i només quan dius prou...llavors et converteixes en una altra persona. O millor dit, en qui tu ets realment. En qui tu has vingut a ser. En qui tu et mereixes ser.

Quan dius prou a :

- els que els teus pares t'han encomanat fer quan vares ser concebuda/t. Igual que varen fer amb ells.
- tot el que els teus pares es van oblidar que tu si que eres i que tu sabies que eres i que no van tenir en compte. Igual que varen fer amb ells.
- el que a l'escola et van dir que estava bé i el que et van dir no estava bé.
- el que la societat a través de la televisió t'ha transmés sobre com t'has de comportar i el que no has de fer, perquè directament ni surt per la televisió. (la tristor, la rabia, el fàstic, la vergonya, la por)
- el que tu mateix t'has cregut que eres i que en realitat no ets i amb el que t'has fet una capa de protecció que t'impedeix gaudir, mostrar-te i viure com qui realment ets.

Quan et canses de tot això i dius PROU... Clar que per saber dir PROU, cal saber dir NO. QUe ve a ser el mateix. I estem educats en la cultura del sí a tot. Si a tothom. Sí per quedar bé. Sí per encaixar. Sí per no estar sola/l. Sí per no donar el cante. Sí per sobreviure. Sí perquè ens han dit que és la forma d'anar per la vida.

I així ens anem prostituïnt literalment i anem deixant la nostra persona, la nostra dignitat, els nostres somnis, aspiracions, els nostres dons pel camí...pensem que algú els recollirà però no. Són nostres i si no els utilitzem es perden. Així que no importa lo debilitada que estiguis psicològicament, no importa com et sentis  de malament ara mateix. Reconeix qui ets, que has vingut a fer i fes-ho. Senzillament. Malament al principi ok. Però fes-ho, i PROU. Equivoca't. Caga-la. No tinguis por. I estima, estima com feies als 11, com feies probablement als 21, estima la vida com és. Amb tots els ets i els uts i coneverteix-te en allò que sempre has somiat ser, converteix-te en tu mateixa/x.