Des del jardí de l'Eden que no tinc

Avui escric des de l'Eden, perquè he pensat que és un bon lloc per escriure 'from'. Sóc milenial i els fallos ortogràfis, gramaticals i lingüístics estan premiats, oi? La ignorància i la ximpleria estan a la ordre del dia i tothom ( o quasi tothom) vol ser com els famosos de ximple i també de famós. Acabem dubtant que el nostre cervell funcioni adequadament i no és casualitat que la confusió mediatíca i informativa arriba a uns extrems inimaginables literalment. N'estic gairebé  segura però sense poder-ho corroborar com tantes altres coses del dia a dia que no estan sota el meu control.

Molts ja no sabem ni qui som gràcies a això, a aquesta invasió total de tots (ara ja que queda per envaïr?) els aspectes de la nostra vida. M'he deixat endur per les passions aquests últims temps, les bones i les dolentes, cosa que segurament farà que alguna mà invisible de la economia liberalista (que són els nous deus reals que manen sobre les nostres vides) vingui i em tregui de l'Eden aviat. Amb més o menys culpa (o gens) depenent de l'enganxada que jo estigui a la cultura patriarcal i cristiana que reparteixen pena i culpa a parts desiguals entre els sexes però igual de.contundentment, ja que una es filla moderna de l'altra. Són com el PP i.la falange, la seva vinculació és innegable ni pels propis participants actuals d'aquestes festes de la ultradreta en contra dels drets de tots i totes.

Aquí estic jo plantada al terç o més de la meva vida decidint si prendre la pastilla vermella i quedar-me adormida o la blava i conèixer la realitat. I entre mig les veus discordants del meu voltant que no em permeten ser feliç. Tot i que m'he dedicat a compondre un concert per a corda i vent en quatre actes per si volien aprendre a animar-me però, malhauradament, no ha servit de gaire o més aviat de res. No sé si sóc jo que sóc mala compositora o és que la felicitat no va pas per aquí.