Són dies de moltes coses i molt diferents les unes de les altres. Ja no s'hi val allò de saber-ne només d'una cosa sinó que ara hem de ser expertes de tot una mica: com criar els fills perfectes, com mantenir la relació de parella perfecta, com tenir la casa perfecta i perfectament decorada gastant els diners perfectes, i la feina i la vocació perfecte. És complicat que tot això rutlli si a més li afegim el moviment polític que els dies i mesos que estem passant porten a les seves esquenes. La pregunta sorgeix en part ara que ja ha passat la pitjor part de la primera tempesta (jo crec que ningú sap quantes ens en queden) de fins a quin punt aquesta crisi política ha entrat a casa nostra. La resposta esperable és que això depen de cada casa, o que ' cada casa és un món' i és cert. Però el que també he pogut corroborar, i segur que molts de vosaltres també,és que la política ha entrat a totes les cases d'una manera o altra. I ara ve la pregunta que us plantejo...hauria de ser així o al revés? Hauria de ser lo polític que afectés (com ja està fent) la vida personal o el que és personal hauria d'afectar el que és polític o hi hauria d'haver un diàleg a dues bandes?
Aquesta qüestió em fa pensar en una frase molt coneguda i ja reconeguda de Kate Millet. ´El que és personal és polític´ ja ho diu Kate Millet als anys setanta. En comemoració a
la seva recent defunció (Minnesota, Estats Units; 14 de setembre de 1934 - París, Panamà; 6 de setembre de 2017). És clar que suposo que jo com moltes i molts de vosaltres us haureu sentit una mica defraudats aquests dies en que se'ns exigeix molt i se'ns escolta poc. Defraudats seria només una forma de definir-ho. Moltes persones han exterioritzat la seva tristesa, la seva rabia, la sensació d'impotència, i fins i tot la tristor de veure com és desencaixen tot un seguit de coses sense perspectives esperançadores que es tornin a posar a algun lloc interessant, no cal que sigui al mateix lloc però els nous encaixos necessiten uns passos molt meditats, clars, definits i ben pactats amb un mateix i amb la contra. Sempre hi ha una part que és resisteix i s'ha de pactar, dialogar. És igual de complicat fer canvis en la vida política que en la vida privada pels mateixos motius. Totes les parts d'un mateix han d'estar convençudes i esperançades que allò és el millor. Sinó tururut. Seran canvia que duraran poc o, si duren, poder no ens aporten tot els que haviem esperat.
Ja per acabar m'agradaria deixar-vos alguns enllaços interessant que he anat trobant i que afegeixen altres aspectes a aquesta reflexió i desitjant que ens poguem tornar a veure per aquí per seguir parlant de canvis personals, polítics i de altres temes polifacètics:
-Aquí teniu un capítul de El Tornillo – la secció feminista del programa La
Tuerka- que dura una cinc minuts i on es parla d’aquesta frase ja cèlebre ‘El
que és personal és polític´i d’altres coses igualment interessants: https://www.youtube.com/watch?v=0JzfuKns3j8
-Aquí un article del blog de la Alicia Puleo, és una filòsofa feminista
argentina amb qui vaig tenir la sort de
creuar-me a l’assignatura de gènere a la Universitat Internacional d’Andalusia,
tota una joya.
-I per últim una reflexió interessant i pràctica sobre com iniciar processos
de canvi perdurables en el temps. http://anoiadiari.cat/roser-claramunt/acceptar-canvi-por-canvi/
Que ho gaudiu!
No hay comentarios:
Publicar un comentario