PienSo eN PoLiEdrO: febrero 2017

Avui que és carnestoltes i tothom està fent l’indio pel carrer se m’acudeix que jo tinc ganes de fer-lo al paper. Una disfressa ens serveix per expressar tot allò que queda inexpressat dins nostre per A o per B com per exemple frustracions sexuals diverses, la nostra part més homosexual explorada o no, la nostra part més puta, més diva, més el que vulguis o com li vulguis dir…De la mateixa manera, jo avui em despullo, faig un streptease davant de tots vosaltres i ho faré d’una forma totalment honesta.

Últimament comparteixo opinions força íntimes per Facebook. Per contra del que podria semblar, que això és un exercici arriscat i que em torna més vulnerable davant la opinió dels altres, és ben al contrari. Aquest senzill exercici m’allibera moltíssim. Sento que ja no cal fingir més ni tenir por del que pensaran. Avui vull fer un crítica oberta als meus pares per no saber educar-me millor. No criticaré a tots els pares del món perquè no els conec a tots i em duria massa temps però puc criticar als meus amb coneixement de causa fonamentada en 30 anys d’experiències compartides. Potser pensareu que no em dec haver sabut espavilar bé, que sóc una vividora, a spoiled child o nena mimada com diríem aquí, una persona de difícil adaptació. Penseu el que vulgueu però escolteu el que tinc a dir, que penso que és interessant. Sóc filla única, espero que això no sigui problema. A mi m’agrada perquè aquest treball d’investigació ha estat molt més fructífer perquè tota la pressió que es divideix normalment ha recaigut sobre la meva persona. Els fills i filles úniques també tenim mèrit i no sempre estem mimats com voldríem, que consti.

Sé que els pares tenen aquesta aura sagrada que no es pot criticar, de fet es la base d’organització de les nostres societats patriarcals, capitalistes i injustes.

No m'agrada ser la font i fi de tots els frustres dels meus pares però des de que sóc ben petita arrossego alguna cosa que d’alguna o altra manera em lliga a aquestes sensacions de responsabilitat o deure, abans fisicament, més tard mentalment i ara és més subtil la energia però hi és. Se que una part és seva, és tota aquesta culpa que han fet recaure sobre mi. Sé que me’n hauria d’haver desfet ja de tot això però també sé que ha estat impossible fins a dia d’avui aconseguir-ho i no és que no s’hagi intentat, eh?. La seva ombra em persegueix com la del Lucky Luke. I diràs que això li passa a tothom. És clar, però jo explico la meva història.

Des de petita vaig assumir que el que ells sentien era responsabilitat meva, sí, has sentit bé, i sense germans, tot per mí fins al dia de la seva mort. Amb això em plantejo qui és més lacra per qui? Pares per fills o a la inversa? Doncs sentia que havia de remoure cel i terra si volia no tenir la sensació de por i tristesa constant. La seva caqueta emocional que queia sobre mi per resumir, vaja. Mai ho acabava d’aconseguir però la esperança ja se sap que és l’últim que és perd i és ben veritat perquè fins als 25 o així encara la tenia i no va ser fins a aquesta edat que vaig desistir. Creia que els podia canviar i per tant canviar-me a mí i canviar la meva vida. Ara no és que pensi que no puc canviar, ben al contrari, però sento que ja no passa per ells el canvi, que està en les meves mans. Actualment encara sóc jo que començo baralles quan dóno la meva opinió per alguna cosa, fet, comentari que passa a casa seva. Potser ja no m’hi hauria de ficar en el que fan i deixen de fer, però no ho puc evitar encara. És un defecte meu de garrafa i l’assumeixo totalment. De fet és el que ara se m’emporta la vida, aquesta causa perduda d’ajudar als altres a ser millor persones. Per així estar jo més còmoda.

Actituds masclistes (no només evidenciades per homes), actituds violentes, ja conegudes. Em queixo encara avui dia ja a prop dels 30 i no els agrada, normal direu. Però si no canviem les cases com canviarem el món? Penso jo. Tot seguit me’n recordo que jo no podré canviar-lo tot, que ja porto temps meditant en això i que he arribat a la senzilla conclusió que arriba tothom...adaptem-nos i podrem fer alguna cosa. Resistim-nos i la corrent ens enfonsarà fins a la fi dels fins. No es pot espitjar el riu però tampoc es pot parar. Tot i així em resisteixo a aquest aprenentatge com la que més. Endavant Mònica! Que tu pots deixar anar i que el riu flueixi!

Recordo quan vaig començar a dir el que pensava, quan encara vivia amb ells. Va ser tard poder més enllà dels 20…quan tornava de Erasmus …I de sobte quan comences a obrir la boca i a dir el que penses (als 20 i pico!!!) sovint et trobes amb traves. Alguna cosa vaig dir que directament semblava que no hagués sigut dita ja que tothom es quedava igual després de ser mencionada…com si res passava. També vaig dir coses que no podien ser passades per alt encara que es volgués i que varen despertar comentaris acusadors i profundament feridors en boca de la meva mare com “calla calla, que mataràs al teu pare” i tot això per preguntar, per voler entendre, per expressar el que sentia. Recordo també, ja posats a treure draps bruts, al meu pare dient-me…això mai ho oblidaré... “la vida és molt dura”, “no sé de que vas nena amb les teves idees de bomber…estás més boja” i és clar…jo també he quedat molt malament davant d’ells…no perquè em cregués les bajanades que deien, sinó perquè el meu autocontrol era limitat i doncs els he arribat a insultar ¡sí a les figures sagrades de Déu a la terra que són els pares! i fins i tot vaig emputxar a la meva mare un dia, sense fer-li mal, però la ràbia que no sap com sortir, que no té altres vies d’expressió més treballades, més complexes, més recreades, més ilustres…la violencia parla per si sola. I te’n pots penedir però de vegades ja està fet. I reconec que durant un temps de la meva vida volia matar-los de la rabia que sentía. I tot això no ho dic per explicar la meva vida, estic fent un retat verídic de coses que han passat a casa meva per si a algú li pot servir. És un aprenentatge al que porto molt temps donant voltes. La rabia i l’odi cap a la estructura sagrada que representen els pares era quelcom que no contemplaven ells ni la societat sencera dintre del que fins llavors havia estat el meu caràcter forjat a cop de missatge que entrava directament al subconcient i quedava gravat, ja fos per reforç positiu o negatiu. Si dic el que penso em criden i em castiguen, anotar per no repetir, millor callar. Si dic el que volen sentir em donen premis i em toquen l’esquena, anotar per repetir. Era la nena bona i plàcida que l’església laica del carrer a la que vaig assistir, la televisió i els pares i l’escola m’havien ensenyat a ser. I també el estat, que al cap i a la fi se sosté sobre les mateixes injustícies i sobre els mateixos jocs bruts que les cases de tothom. De la mateixa manera que he sentit i sento ràbia cap als meus pares molt cops, sento la mateixa ràbia per molta de la gent que ens mana amb tanta frivolitat, amb tant despreci, amb tanta injustícia cap als que som com ells. Em fan fàstic.

La violència vol sortir i diu de nosaltres. I vivim en un món tan tremendament violent que em fa pensar que tots estem parlant, expressant coses. Tots estem dient…mira a mi que m’han ensenyat…i mira a mi que m’han dit que he de fer..i mira a mí el que m’han fet... ara quan et despistes t’ho faig a tu. Tots som reflexos del que veiem…ens fem de mirall uns als altres. Això que ha passat amb el rapero mallorquí, no és casualitat. Que parli amb tanta ràbia, jo ho entenc, ho puc entendre perquè em sento identificada amb la ràbia que expressa. Jo entenc a aquest noi, el comprenc perfectament. És un mirall perfecte d’una societat violenta i injusta i em fa sentir bé que hi hagi gent suficientment sensible encara per sentir que el que estan usurpant també és seu, també és nostre. Tant de bo fóssim tots plegats més sensibles a aquesta violència i tant de bo la sabéssim transformar en quelcom útil per entendre millor el món, com una cançó que rima!…El rap, la poesia del s. XXI, llibertat d’expressió que sembla que ens volen quartar també. Però no serà així, seguirem cantant i jo seguiré cantant les 40 als meus pares...la vida segueix.

En general, i per acabar que a mi també se’m fa tard per a la filosofia, no pensem per nosaltres mateixos perquè portem massa dolor a sobre i perquè intentem amargar la nostra vulnerabilitat, el nostre dolor, el que realment som també. La part fosca que som l’amaguem perquè no volem que els altres la vegin i ens facin mal per ser imperfectes. No ens adonem del mal que fem per amagar aquesta part i culpar als altres per tenir-la i per no saber que fer amb ella ni com tractar-la per a que no segueixi ferint-nos ni ferint els altres. Jo faig mal perquè em venjo del que em van fer a mi. Algú hauria d’aturar la roda, no? Abaixar el cap, perdonar. No reaccionar més...Eina: perdó! I no sabem com perdonar!!!! Jo porto anys intentant-t’ho!!! Yoga, meditació, ducha d’aigua freda cada matí!!! No en sé, i em perdono i perdono encara amb dificultat. Estic aprenent a despullar-me sense sentir-me vulnerable.

sábado, 25 de febrero de 2017

Hoy estamos de rebajas, un poema para el alma femenina!

Avui que és carnaval, em despullo jo també!