No sóc ni puta ni santa

No sóc puta ni santa. Puc ser, si em preguntes, molt mesquina, frívola, cruel, obscena, egoista i sàdica. Però no sóc puta. Puc ser, per si t'interessa, molt bona gent, amable, amorosa, carinyosa, comprensiva i detallista. Però no sóc santa. - Sóc jo com podria ser qualsevol dona - El patriarcat treu el pitjor de totes nosaltres i ser dona avui dia, tal i com està el pati, és un acte de rebeldia i alhora de resistència. És una mica com fer de puta i de santa al mateix temps, per a que ens entenguem. I com comprendreu no és feina fàcil perquè la balança es pot desequilibrar en qualsevol moment. Si afegim al inconscient col·lectiu com a societat que pesa sobre tots nosaltres, la nostra ciclicitat interna, les nostres variacions mensuals i anuals i septienals, els canvis "d'humor" i "d'amor" que tan prohibits estan en aquesta societat podrida i lineal, tenim un coctel molotov que poder explica una mica més les primeres paraules d'aquest text. 

Les dones podem ser el que ens doni la gana, l'únic problema és que ningú ens ho recorda mentre creixem, i això no és un problema lleu és un gran problema perquè se'n oblida que podem ser tot allò que desitgem ser i acabem perdudes, vagant pels carrers, demanant almoïna a qualsevol home una mica més poderós que nosaltres que ens pugui donar uns centimets d'amor, reconeixement i comprensió. O acabem cridant o escupint o insultant al món per a que ens escolti i finalment fer sentir la nostra veu perquè ens sentim oblidades, profundament dolgudes i molt maltractades en el dia a dia. És així al menys per mi i per moltes altres dones.

Jo, la modernitat me la passo per el forro si no em permet anar més enllà dels meus propis límits com a dona. De què em serveix tirar-me en paracaigudes si després quan en necessito un a la vida real per no caure d'una gran alçada ningú m'ensenya com desplegar-lo? Una gran alçada per mi personalement podria ser la dels somnis de ser algú i fer gran coses, per exemple, que és el somni frustrat de la generació de la crisi que s'exté entre els joves de 25 a 35 anys i que està deixant profund impactes emocionals i de salud en les generacions més joves entre les quals m'incloc. Ja no cal ser vell per tenir mal d'ossos i no saber de que et serveix estar viu. De vegades no cal ser vell tampoc per sentir-se profundament sol, abandonat i traït per la vida. A això em refereixo.

Així que, davant d'aquest ventall de possibilitats enfrontades que sovint ens posen en situacions d'extrems hem de fer cada dia un petit esforç per trobar l'equilibri que ens permeti estar en nosaltre si ser qui som. Difícil, eh? El nostre repte generacional, dels que ens afrontem a al situació actual sense fugir a tercers països que ens facin de papis i mames més moderns i bons és aquest. Sobre nosaltres recau tot aquest pes. Poder si que es cert que podem ser la peça clau de un nou engranatge.

Us deixo amb un video tan esperançador com realista:
https://www.youtube.com/watch?v=5qfAuIQvtpg

Adéu!