Avui, als trenta, he sortit al meu balcó

Avui, i en tinc trenta me’n acabo d'adonar que no em permeto descansar ni un moment. És com si el pes del món recau sobre les meves esquenes atzarosa i continuadament des de que vaig començar a tenir consciència que era una nena. I vaig voler ser un nen. Més tard vaig descobrir que no es podia estirar l'ànima en sentits i direccions que no fossin les seves pròpies perquè llavors la deformem i la emmalaltim. Aquell dia, un plor intern indesxifrable va omplir tot el meu cos de nena de vuit anys i vaig comprendre que des d'aquell descobriment hauria de conviure amb aquella pesada manta, volgués o no. Era nena i per tant hi havia coses que no podia fer, sentir i ser. Què injust, oi?. Lo del "pensar" arribaria més tard però també arribaria ja d'adulta, per exemple, quan pensava en altres dones com a companyes sexuals i tot el meu cos es retorçava 'No!, no!, au va, calla!'. 

Avui, als trenta, ha sortit al meu balcó i de sobte se'n ha adonat (permeteu-me que parli en tercera persona) de la immensa pressió que ha posat durant tant de temps a les seves esquenes. Havia triat una carrera professional descartant d'altres per por a no ser prou bona. La crisi l'havia dut a una joventut precària i, en sortir al món professional als vint-i-un, amb la crisi econòmica recent començada i tot un seguit d'incerteses personals havia fet que es quedés quieta i desconcertada, sense saber ben bé cap a on anar. Aquella paràlisi, que no era física, de vegades la limitava com a qualsevol altre minusvàlid i no li permetia caminar tranquil·lament pel carrer ni tenir fàcil accessibilitat a tots els llocs on ella volia anar. Se sentia incapacitada crònica i aquella pesada manta no li permetia ni prendre decisions, ni respirar, ni caminar, ni saludar, ni dutxar-se, ni cuinar, ni conviure, ni abraçar, ni comprendre, ni estudiar, ni estimar, ni estar. 

Totes les funcions bàsiques de la seva vida d'adulta es veien tremenda i perillosament afectades per aquest fantasma negre que tot ho cobria amb la seva manta pesada i fosca i que a més ho justificava dient que la culpa era seva, per estar allà, per viure, per respirar, per caminar, per voler anar cap allà i no cap a un lloc que ni la pròpia manta negra sabia indicar. Fes el que fes la culpa era seva. Si movia un dit la culpa era seva. Si parpellejava o si agafava massa aire per respirar la culpa també era seva. Si badallava, sospirava o feia un moviment massa brusc la culpa era seva i era culpa. Amb totes les lletres amb les que s'escriu la paraula. En el seu cas, el més terrible va ser el gran sentiment de solitud, la sensació d'aïllament. El sentir que estava terriblement sola i que ningú no la podia ajudar amb això. Ningú que no ho hagués passat, és clar. I que, tot i així, qui ho havia de patir era ella i ningú més. Era el seu càstig diví que ningú li trauria perquè era tot seu. 

Havia descartat les pastilletes, de totes les opcions, gairebé les primeres. No s'imaginava perdent encara més el control de sí mateixa ni la seva salut. Ella ja tenia una fera indomable dins seu, que la tenia empresonada en un gàbia de vidre, que no es veia però que hi era. No li calia una altra substancia desconeguda al seu interior perquè llavors ja n’haguessin estat dues, i no volia. Així com a d'altres els hi tocava viure d'altres misèries (que els hi robin la casa, la terra, l'aigua, que els hi matin la família, que els bombardegin el país, malalties i morts de gent estimada, misèria associada a la pobresa de sentiments o de recursos...), ella havia de passar per allò (perdoneu que torni a la primera persona), era la meva penyora. I així va ser. 

Aquella lacra pesada, aquella manta negra, aquell forat negre absorbent amb una massa gravitatòria infinita que atreia qualsevol pensament positiu o il·lusió vana cap al seu nucli m'anava absorbint i xuclant dia a dia. Poder no ben bé a mi sinó als pensament que jo tenia llavors per així anar arribant al nucli de la qüestió, al que sí era real, em va ensenyar a saber distingir entre la llum real i la que no ho era. Un procés dur, donat que es creu que els forats negres tenen tal massa que xuclen fins i tot la llum! Difícil sortir-me’n, però interessant poder dir que penso que conec el meu propi forat negre, com si l’univers m’hagués concedit el privilegi d’estar-hi en contacte, flotant, entre galàxies properes i més terrenals i les haguès atravessat totes. Poder ha estat l'efecte de túnel quantic que desconnec però que acabo de llegir a la Viquipèdia i sembla interessant.

Apropar-se a la mort, encara que sigui interior, també ens apropa a la vida.