Com a dona en descobriment, donat que la feminitat és la faceta del meu poliedre personal que més temps m'està portant descobrir i pulir, penso que això que vaig a dir és important i que no tothom ho entendrà perquè penso que no estem acostumats a pensar i a sentir en clau femenina i encara molt menys a assumir les conseqüències que tot això implica.
El pensar femení obre mires i fronteres, exerceix i exigeix el dret de igualtat i solidaritat només pel fet de mirar el món sota una nova perspectiva, "des delr marges", com diu una sàvissima amiga meva. Així ho fan també d'altres lluites lligades a les ètnies no occidentals o a la pobresa. Molts cops aquestes tres lluites s'entrellacen, passa massa sovint, i ens trobem amb una dona indígena i pobra, quin deliri. I perquè no dir-ho, quin martiri. El pensar i sentir femení coordina, no cohibeix. El pensar i sentir femení coopera, no competeix. El pensar i sentir femení col·labora i no causa efectes col·laterals en el seu entorn. El pensar i sentir femení col·lectivitza i no acapara. I també cocrea, no col·laciona ni premia perquè existir i estar vius ja és un premi en sí mateix que val la pena de ser compartit. El fruit de l'esforç col·lectiu és del més dolç que hi ha, i això ja ho sabem tots.
El "femení", em permeto el luxe d'usar-ho com a nom, no hagués permés mai pèrdues pel camí perquè tot es recicla, fins i tot els mals humors. He mantingut converses interessant aquests dies i he passat per diferents estats d'ànim i d'opinió però només una visió clara és la que s'ha mantingut de principi a fi en el meu conscient com a dona, que és el que sóc i el que em sento. En tot aquest procés han faltat veus i visions, i pensars i sentirs femenins. Trobo a faltar més Colaus i més Carmenes arribant a organs de govern centrals i liderant procesos de diàleg que comencin a tenir cap i peus i que comencin a assemblar-se a una democràcia real.
He cregut necessari sacsejar un cop més passat, present i futur dins meu i entendre que, sense un profund sentit del bé comú ,en temps de crisi i de tensions l'únic que generem és més crisi i més tensions. I que, com diu una amiga, als avis i les àvies "deixem-los que descansin en pau" i deixem d'utilitzar el passat per justificar el present. Estem al moment actual i és temps de diàleg intern i extern. Per molt mal que ens faci, és hora de parlar amb els nostres dimonis interns i pregunta'ls-hi què volen.
Aquests dies he pensat en el 15M i me'n he adonat que aquella sí que era una revolució del poble i allà sí que els mossos van desallotjar la Pl. Catalunya a cops de porra. Això sí que va ser un ultratge a Catalunya i al món. Un moviment solidari, d'arrel, jove i feminista i no racista i anticapitalista que queda reduït i desacreditat a base d'insults televisius, en els que TV3 va participar, recordeu!, i que va anar quedant reduït al imaginari col·lectiu que s'excusava dient que encara no erem prou bons o transformats en partits polítics de poca monta perquè no calen en el discurs hegemònic televisiu.
Quan vaig anar a la manifestació contra el terrorisme arrel dels atemptats de les Rambles vaig tenir un mal presagi. Digueu-me anticuada o purista però jo sí que tenia por (i en tinc) a l'odi, a la ignorància a la intolerància i a mi no em va agradar veure barrejada la política dels colors i les banderes amb els drets humans, que hauríen de ser ben blancs i ben respectats arreu. No m'agrada perquè és un ultratge als valors fonamentals que compartim com a humanitat.
Quan vaig cridar, a la manifestació del Sánchez i Cuixart, que els carrers serien sempre meus/nostres i "llibertat!" "llibertat!" de cop me'n vaig adonar que alguna cosa anava malament dins meu. Que aquell crit no corresponia al que jo realment sentia i em vaig preguntar perquè. Els carrers no eren tan meus com del home que hi havia al meu costat, perquè jo era una dona, i tothom qui ho és sap que, a la nit, s'ha d'anar depressa per si un cas i que no es pot anar vestida depen de com si no vols que es creguin amb dret a tu (així és com és de dur l'assumpte) i que no tenim tan dret visual ni espacial quan anem pel carrer. Així que no! els carrers no són tan meus com teus.
I allà vaig començar la deconstrucció d'aquest moviment que fins que no inclogui totes les sensibilitats (és complex però és possible) no serà un moviment del poble, com sovint es diu. Serà el moviment com sempre d'uns quants. Això ens ha servit per aprendre molt d'aquests quants, i ara què? Escoltem altres sensibilitats o ens quedem amb les nostres i prou?
---
No hay comentarios:
Publicar un comentario